Si l'acord de Govern arriba la setmana que ve, i la investidura la següent, hauran passat tres mesos des de les eleccions del 14 de febrer. Sumant-hi els dies que ja havien transcorregut des del cessament de Quim Torra,s'acumularan quasi vuit mesos amb Pere Aragonès de suplent «en funcions de presidència» i amb poders limitats. La provisionalitat hauria estat menor si Torra hagués dissolt el Parlament just abans de la inhabilitació; no va fer-ho per no reconèixer als tribunals el poder de marcar el calendari. Per la mateix tipus de negativa van transcórrer cinc mesos entre les eleccions del 21 de desembre del 2017 i la primera investidura reeixida, el 17 de maig de l'any següent. Cinc mesos, val a recordar-ho, durant els quals va continuar vigent la intervenció de la Generalitat per part del Govern central, amb els ministres assumint les funcions dels consellers a l'empara de l'article 155 de la Constitució. Aquella situació anòmala podia haver acabat abans si una part dels que més la rebutjaven no s'hagués capficat en proposar unes investidures reivindicatives -les de Carles Puigdemont i Jordi Sánchez- sabent que els magistrats les impedirien. Després va arribar el cas de Jordi Turull, que hauria estat president si la CUP no hagués forçat la segona votació conscient que entremig tenia cita a l'Audiència Nacional, amb la presó com a destí probable. Sense tota aquella estratègia, d'alt valor simbòlic, s'hauria reduït a una tercera part el temps de suspensió autonòmica. Per descomptat que no va ser Puigdemont qui va decidir aplicar el 155, sinó el Senat espanyol -socialistes inclosos- i l'executiu de Mariano Rajoy, però la política catalana en podia haver limitat els efectes. Si en aquelles circumstàncies un sector determinant no va tenir pressa, no és estrany que ara, novament, hagi deixat passar els dies, immune a les veus que des de molts sectors reclamaven una governació urgent per fer front a uns reptes tant importants com peremptoris.
