En començar les vacunacions per als avis de les residències, metges i sanitaris, no vaig arrufar el nas. Al contrari. Em vaig alegrar fins al més íntim dels sentiments més altruistes. En un món desenvolupat on se suposa que ningú es pot vacunar saltant-se l'ordre establert, la bonhomia porta a pensar (i esperar) que es farà amb rigor i priorització estricta. No puc opinar amb criteri sanitari, però sembla senzill pensar des d'una tribuna de profà que vacunar els febles, els ancians i les persones amb patologies de risc és per on s'ha de començar. Sense demora i sense excepció.
Però la teoria anterior ha quedat superada i destrossada des del primer centenar de vacunes aplicades per aquí. Avui, moltes persones dels grups detallats abans no han rebut encara la seva dosi. Ni la primera, ni la segona. Encara són legió els majors de setanta anys amb la mirada de cua d'ull al mòbil, esperant el missatge amb la cita.
Els aprofitats de sempre i alguns de nous, els tramposos, els saltamarges i els que tenen alguna influència, prenen les dreceres en silenci, callats com en un cementiri a l'alba. Al primer moment van ser alguns polítics, almenys un general d'aspecte saludable, un bisbe o dos i tota mena d'endollats socials. En el món del que jo voldria formar part ningú es podria vacunar abans d'hora per ves a saber quina comissió oficial. A vegades creen unes normes amb prevalença per a un policia local per davant d'un de nacional. Durant una altra (llarga) estona van permetre a cada ancià citat acudir amb dos acompanyants joves per rebre tots tres la punxada al braç. Poc importava si el parell de nets, riallers i jovenívols, van a veure l'àvia un cop al mes. Aquesta opció es va invalidar al cap de poc, la qual cosa confirma l'absurditat de la seva pròpia proposta.
Sense cap accés a un pla oficial de priorització per contrastar les informacions, veure que van per davant de tots els vells sense la seva dosi tota mena de fauna uniformada és escandalós. Ara un bomber d'aquells que passen hores del seu torn fent peses al gimnàs de la caserna. Després un mosso dels que mostraven els seus musculosos avantbraços quan es feia la Patum, l'endemà els membres de l'essencial cos de Protecció Civil al càrrec de controlar l'accés a una fira artesana de Cal Rosal o bé al portador d'un tricorni de xarol lluent destinat a Berga i sense cap tasca quotidiana.
Quan aquesta setmana la qüestió s'ha judicialitzat en favor de policies i benemèrits per davant dels mencionats ciutadans entrats en anys o d'usuaris diaris del Sintrom, amb el meu criteri tècnic a l'alçada del dels jerarques judicials crec poder expressar tals criteris i censures. Afortunats com jo, amb l'hàbit de viatjar per feina, interactuem amb coneguts als Emirats que demanen cent-quaranta dòlars americans per vaccinar-me a Dubai. A Delhi són cinc-centres rúpies, a on envio la meva afinitat, aterrit per les noticies arribades dels meus amics d'aquella calamitosa però enyorada ciutat.
