Era una broma que sempre em funcionava. Et trobaves amb algun conegut que tenia una criatura de sis, set anys..., i li feies les preguntes que s'han fet tota la vida a la canalla: com te dius, a quina escola vas... I quan mirant a terra amb posat vergonyós ja t'havien contestat, venia la broma que feia al cas: «Que vas a la classe de l'Aina?», els demanava. I qui diu l'Aina podia dir el Pau, el Pol, el Nil, la Laia, la Martina... Jugava sobre segur i sempre n'endevinava més d'un, i molts cops, fins i tot, més de dos. Quan això passava, la nena o el nen em mirava amb una cara d'una gran sorpresa, assentia amb el cap i després mirava son pare o sa mare com dient-los «com pot ser que aquest home conegui els nens que venen amb mi a classe?». Llavors els pares reien i jo sentia com si hagués guanyat una aposta amb mi mateix. Era divertit. Fa uns dies em vaig trobar una coneguda que anava amb la seva nena i se'm va acudir fer-li la broma que tenia per mà. Després de dir-me el seu nou («au, va, digues-li a aquest senyor com et dius») i d'aconseguir entendre que anava a l'escola Ítaca, li vaig deixar anar aquells tres o quatre noms del seus suposats companys de classe que sempre m'havien donat tan bons resultats..., i no en vaig encertar ni un. Vaig mirar a sa mare buscant un gest de comprensió davant del meu fracàs, i la mare, posant-se al meu lloc i perquè em quedés tranquil, em va dir que a la classe de la nena tots duien uns noms molt estranys i me'n va deixar anar uns quants a tall d'exemple. Memoritzar-los tots ha de ser més difícil que aprendre's la llista sencera dels reis gots.
Fa quatre dies felicitàvem els Jordis i les Montserrats i d'aquí uns mesos serà el torn dels Joans, els Jaumes, les Annes... Però arribarà un dia en què ja no quedarà gent per felicitar perquè no hi haurà en tot el país ningú amb un nom extret del santoral. Les poques persones que es diguin Sílvia, Núria o David seran tan residuals com ho són ara els Crescencis o les Simforoses. De fet, a hores d'ara ja tens més esperança de vida si et dius Ot que si et dius Manel, i molta més si et dius Ona que no pas si et dius Milagros. Canvien els noms segons els gustos de l'època però mai ho havien fet d'una manera tan extravagant. En aquesta societat tan superficial de selfies i postureig en què cal sobresortir i cridar l'atenció com sigui, molts pares projecten les seves aspiracions en els seus fills. I per tal de sentir-se diferents i únics, en lloc d'un nom de pila els posen directament un nom artístic.
