Al 2019 la Universitat de Barcelona va reconèixer la tesi de David Oriola -Berga, 1988- com la millor que s'havia escrit aquell any. És físic, però està capficat en el camp de la biologia, i és que estudia com es mouen les peces que estan dins de la la cèl·lula, l'element bàsic de la vida. Actualment treballa al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i els seus estudis poden ser clau a l'hora de desenvolupar fàrmacs contra el càncer o per millorar la fertilitat, per exemple. Oriola, que va treballar uns anys a l'Institut Max Planck de Dresden -Alemanya- , explica les interioritats del centre d'investigació científica a Catalunya.

Si algú em diu que estudia les cèl·lules penso que és un biòleg, però, en canvi, vostè és físic.

En la biologia també hi ha física. Al final totes les ciències estan connectades, i potser se sap més d'una cosa o d'una altra, però tot està unit i la biologia és que la engloba més coses perquè, a la vegada, s'hi pot treballar des de la física o la química. Jo estudio la física de processos biològics, que involucra generació de forces.

Expliqui què fa ben bé.

Com que primer feia més matemàtiques, he tractat coses a diferents escales. Primer treballava amb cèl·lules i la meva recerca a Barcelona actualment se centra en els teixits. Així que ara estudio les forces que s'originen en la formació d'un embrió, per exemple, ja que en el procés pot haver molts canvis de forma i morfologia, i es pot entendre com un material que es va modelant, però ho fa sol! Estem acostumats a mesurar la mecànica d'un objecte més tangible i en canvi això és més petit, però també és mecànica.

Com és la mecànica de les cèl·lules?

Les forces tenen implicacions amb la biologia. En la meva estada a Dresden vaig estudiar la diviso cel·lular i això involucra separar el material genètic, quan es divideix la cèl·lula els cromosomes es dupliquen perquè necessites el doble que aniran a l'altra cèl·lula, i quan tens els cromosomes duplicats ho has de separar, la meitat cap a una cèl·lula i la resta cap a l'altra cèl·lula. En aquest procés interactuen forces i hi ha una maquinària molecular, que es diu fus mitòtic, que és una xarxa de filaments que agafa els cromosomes i els separa. El funcionament d'aquest procés és mecànica, perquè les forces ho impulsen. Si no funciona això, no funciona la vida perquè la cèl·lula no es podria reproduir.

Quines aplicacions pràctiques té aquest coneixement?

En el cas del càncer, el malalt té una divisió cel·lular descontrolada i es divideixen molt. Hi ha científics que busquen fàrmacs per aturar aquest procés de la malaltia i els medicaments tenen com a objectiu que la cèl·lula no separi i, per tant, es mori. Així que és important entendre la mecànica perquè és fonamental entendre la divisió cel·lular, i això té implicacions directes amb el càncer. I a escala de teixits, una cosa en la que molta gent hi està interessada és la implantació d'un embrió. Per la fecundació in vitro, per exemple. Moltes vegades els embarassos no funcionen perquè l'embrió no s'implanta bé a la paret, i això també és mecànica.

Què més?

Com s'implanta l'embrió? Baixa l'òvul, es fecunda i llavors s'ha d'implantar. Com s'implanta? Doncs també és mecànica de les propietats d'adhesió de teixit en l'aparell. Això s'estudia en el laboratori. Hi ha certs fàrmacs que si aconsegueixen que s'hi adhereixi millor pot arribar a ser un tractament per a les dones, i això pot augmentar el percentatge d'embrions que s'implanten i, per tant, un augment de dones que poden tenir fills.

Com és el seu dia a dia al laboratori?

Amb el covid ha canviat una mica. Estic en un dels laboratoris del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, i treballo amb cultius cel·lular i amb coses que es diuen organoids, que és intentar reproduir òrgans en miniatura per estudiar-los. I un cop estic al laboratori, m'ho combino amb feina a l'ordinador, tractant dades o fent anàlisi d'imatges, i també vaig a la sala de cultius a treballar amb cèl·lules, i les hi dono de menjar i les molesto una mica per fer experiments.

Parla de les cèl·lules com si fossin mascotes.

És que són éssers vius que si no els hi dones de menjar es moren! Només els hi canvio el medi, que té nutrients, i van creixent. I quan tens cèl·lules, les has de cuidar perquè no se't morin.

El seu camp d'estudi és desconegut?

Faig física biològica, i és un camp que amb la crisi del covid se n'ha sentit a parlar bastant perquè tot el dia en els mitjans de comunicació de Catalunya entrevisten a un grup de recerca de BIOCOMSC de la UPC, i és un exemple clar d'una colla de físics que apliquen els seu coneixement en àmbits que la gent no associa a la física, com la propagació d'epidèmies. Eren gent del gremi totalment desconeguda. Ells no treballen amb cèl·lules, sinó que es dediquen a temes computacionals i a analitzar dades, i fan models per predir com seguirà l'epidèmia. Com els homes del temps.

Arran d'aquesta promoció del seu camp fruit de la pandèmia, s'ha traduït en més recursos en el seu lloc de treball?

El lloc on treballo no rep fons públics fons directes de l'estat, sinó d'organismes europeus aposten per la innovació. No tinc clar que l'estat espanyol aposti d'una forma tan clar pels centre de recerca.

Físic que estudia la biologia, vostè és d'aquells que afirmen que tot es basa en la física i que els altres àmbits de la ciència, com la biologia o la química, en realitat són física? Una mica com el Sheldon de la sèrie «The Big Bang Theory».

En absolut. Sí que hi ha física arreu, però no pots entendre el cos humà sense saber química. És cert que la física és molt fonamental, però si només saps física quàntica no et serveix de res per entendre una cèl·lula, encara que la cèl·lula s'aguanti per la interacció dels àtoms i, per tant, això és física quàntica. Però no et serveix de res. De què et serveix conèixer totes les peces d'un cotxe si no saps portar el cotxe?

Vostè va estar uns anys a Dresden. Hi va veure moltes diferències amb la forma de fer recerca a Catalunya?

Els científics molt sovint marxen fora, un cop acabat el doctorat, per fer el postdoctorat. A nivell científic, l'estat espanyol i Catalunya han millorat molt amb els anys, i és que abans hi havia molta diferència respecte altres països. I qui volia exercir la ciència puntera, marxava als Estats Units o a Alemanya, i ara continua sent així. Però actualment hi ha centres de recerca a Barcelona i Madrid on es pot fer ciència a un nivell molt similar a altres llocs punters del món. Tot i això, sempre es valora que algú vagi una temporada a un lloc i torni per aplicar aquí els nous coneixements adquirits.

Vostè va anar, precisament, a Dresden. Com li va anar?

L'Institut Max Planck té molts recursos i és el paradís de la recerca, perquè hi ha científics que tenen una idea, diuen que necessiten una màquina determinada i li compren.

Li van comprar alguna màquina?

A Dresden no, però a Barcelona sí. El lloc on treballo és una seu a Barcelona del que se'n diu Laboratori Europeu de Biologia Molecular, i és una entitat amb molts recursos. En aquets llocs pots fer el nivell de recerca en aquesta direcció, i si necessites una màquina la tens. Per tant, no hi ha res que et privi d'investigar el que vols. És la forma de treballar a Stanford o Harvard, i per això es pot arribar lluny. Però en llocs on els recursos són més limitats, la filosofia és una altra. Universitats on la idea no és comprar una màquina per indagar, sinó jo tinc uns determinats recursos i, per tant, què puc fer amb el que tinc.

Actualment hi ha alguns centres de recerca a l'Estat espanyol amb molt recursos perquè busquen els millors, i així rebre beques importants. Hi ha molta competitivitat?

Hi ha llocs que són realment punters i molta gent d'arreu li agrada venir aquí perquè és un lloc on s'hi viu molt bé. Hi ha gent de tot, de fora i d'aquí que és molt bona. El sistema és mot competitiu, però també és cert que incentiva la recerca puntera. Jo observo de lluny aquesta competitivitat i mai no m'hi he vist involucrat. Però sé d'una noia molt bona que havia fet postdoctorat a Harvard, i deia que la pressionaven molt per publicar i al final va marxar als Estats Units.

Tothom té el que es mereix?

No.

Millor qualitat i pitjor defecte.

Qualitat, que dormo molt bé. Defecte, que penso massa.

Quina part del seu cos li agrada menys?

Els canells.

Quant és un bon sou?

El doble o el triple del sou mitjà.

Quin llibre li hauria agradar escriure?

1984, de George Orwell.

Una obra d'art.

El disc Absolution, de la banda inglesa Muse.

Déu existeix?

Si existeix, és dolent.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

L'escriptor Quim Monzó.

Un mite eròtic.

Scarlett Johansson.

Acabi la frase. La vida és...

bonica, però complicada.

La gent de natural és bona, dolenta o regular?

Bona.

Tres ingredients d'un paradís.

La meva dona, els gossos i el mar.

Un lema per a la seva vida.

Si no ocupes la vida vivint, l'ocupes morint.