La pluja ens havia obligat a refugiar-nos a l'Acadèmia de la cervesa. És un lloc d'acord amb el nom. Els veïns també en diuen la Catedral. Un temple dedicat a la cuina tradicional alsaciana i al bon beure. Un d'aquests racons regionals on Estrasburg encara conserva el seu passat alemany: construït de fusta, amb rosses cambreres de ruboritzades galtes que serveixen amb elegància als clients pastissos flamejats, la gran aportació de la zona a la gastronomia francesa. Estrasburg és el ple centre d'Europa. A prop de tot, tan a mà dels principals vents de la història que més d'una vegada ha temut ser escombrada per l'huracà de la guerra. La ciutat és un preciós palau de cristall sobre les aigües tranquil·les del riu Ill, un afluent del Rin, que es va bifurcant a mesura que s'acosta a l'urbs, dividint-la en multitud de canals fets de pedra i boscos.

Però aquest palau de cristall està construït sobre carbó ardent. Els continus enfrontaments entre França i Alemanya han fet que Estrasburg sigui la imatge de la cruesa. Avui, el Parlament Europea murmura l'Oda a l'alegria de Beethoven, però el constant en la seva llarga vida mil·lenària han estat els canons i els tambors. Un simple passeig per la gran illa, on es concentra el centre històric de la ciutat és suficient per cerciorar-se dels moviments tectònics que provoquen les fronteres. En aquest cas, Estrasburg, igual que Lorena, la regió veïna, va ser zona de màxim moviment. El millor exemple el trobem a la Catedral de la Nostra Senyora, una construcció les primeres pedres de la qual es remunten a l'època merovíngia, quan el món va abandonar les ciutats per les abadies. L'edifici és una mescla de camins entre el gòtic francès, amb els seus sinuosos timpans historiats, el sobri color terra de la pedra i la forma punxeguda de la seva única torre, característica de l'art de la conca del Rin. Dos estils que fan eclosió en una plaça que s'ha quedat petita per a tanta grandesa i que ha sortejat els bombardejos amb una certa fortuna. Fins al 1681, any en què Lluís XIV es va apoderar d'Alsàcia, Estrasburg no havia escoltat més francès que el dels comerciants que visitaven la regió venent draps i teles. Durant els 800 anys anteriors, la ciutat havia pertangut al Sacre Imperi Romà germànic, aquesta obsessió melancòlica dels del nord d'Europa per imitar l'Antiguitat Clàssica.

Els francesos van entrar en una ciutat medieval, amb sostres de pissarra i carrers estrets, i van obrir grans jardins i edificis públics per a esbargiments burgesos. A pocs passos de la cerveseria que ens resguardava de la pluja, es mostren bells exemples d'arquitectura francesa, com l'Òpera Nacional del Rin, a la plaça Broglie i el Palais Rohan, un edifici el pati del qual recorda a l'Hotel de Ville de París. Cap al barri de Neustadt la ciutat es torna més espaiosa.

Abunden els jardins on la gent passeja els seus gossos i fa esport. L'Avenue de la Paix desemboca a la frontera alemanya, amb la veïna ciutat de Kehl, a l'altre costat del Rin. El 1871, Otto von Bismarck va derrotar Napoleó III a Sedan. Va ser un dels majors daltabaixos de l'exèrcit francès en tota la seva història. Prússia, que s'estava convertint en l'Alemanya unida, havia recuperat Estrasburg, canviant les banderes franceses per la de la Confederació: negra, blanca i vermella. Al parc du Contades uns nens s'esperaven per entrar en la sinagoga de la Paix. L'edifici és modern, més propi de països de l'Est que del classicisme europeu. Una façana llisa i blanca amb una menorah gegant dibuixada. És dels anys cinquanta i va substituir a la sinagoga del Quai Kléber, a la part vella de la ciutat.

Saqueig nazi

L'antic temple va patir la carta de presentació de les tropes nazis el 1940: va ser saquejat i cremat fins a reduir-la a runes. El ressentiment alemany va aconseguir el seu punt àlgid a Estrasburg, després del Tractat de Versalles, que obligava Alemanya a desprendre's d'Alsàcia i Lorena com a exigències històriques d'una França que solament havia tingut jurisdicció sobre la ciutat durant dos-cents anys. A penes un sospir en la història.

Cinc anys després, quan el Tercer Reich s'enfonsava, la ciutat va ser alliberada per Leclerc i un militar excèntric que dominaria la vida cultural de tota França en la segona meitat del segle XX: André Malraux. Aquells anys en què la humanitat va tocar fons van servir d'escarment per a una Europa que s'havia consumit durant segles a costa de vides i patrimoni històric. Estrasburg va renéixer com una ciutat que representava la diversitat i, alhora, la unió.

La seu del Parlament Europeu és un edifici de cristall acostat al llit de la ribera més ampla del riu Ill. Ara que els europeus oblidem la nostra història, les banderes onegen totes juntes, mentre centenars de polítics entren i surten amb una certa confusió i temorosos d'arribar tard al restaurant reservat. Pot ser que la simfonia que va compondre Beethoven llisqui pels carrers de la ciutat, ofegada entre el taloneig dels buròcrates que han oblidat el sentit de ser europeus. Sempre serà millor que el bram d'un canó.