El Fairy d'en Millo ja és historia, els detergents i suavitzants que han llençat a la rentadora del govern més progressista de la història els polítics, jutges, empreses, cossos de seguretat i periodistes de la neteja, han blanquejat l'ultradreta de tal manera que el blau fatxenda sembla blanc demòcrata, amb l'objectiu de governar a la Comunitat de Madrid la propera setmana, poca broma.

El problema és que la formula és tant matussera que trigarà ben poc a destenyir; ara el PSOE reclama un cordo sanitari contra els ultres, el mateix que el PSC ha rebutjat repetidament al parlament; mentre la catalanofòbia era el seu únic discurs, a l'esquerra espanyola tot eren excuses i somriures tolerants; es desfan en teories i no han entès que l'extrema dreta es va començar a posar estupenda quan tothom va beneir que el problema català es comencés a resoldre a hòsties, aplaudien els piolins que entonaven l'«a por ellos» i ara somiquen perquè l'«ellos» se'ls ha convertit en el «nosotros». A ells, units en la bandera, els va de conya mentre nosaltres ens fotem el procés pel cap separats en els objectius; el suat argument de la tolerància democràtica és una paradoxa difícil de digerir i els espanyols s'hi estan ennuegant, es faran i ens faran mal.

Ja ho va dir Machado: «En España de cada diez Cabezas, nueve embisten y una piensa» i quan veiem els que teòricament pensen, ens posem a tremolar. Que contents se'ls veia, als demòcrates progres rodejats de feixisme, quan era contra Catalunya i per la sagrada unitat, en les manifestacions a l'avinguda Marques de l'Argentera. O quan VOX seia al Suprem acusant els independentistes; ho trobaven normal, tant com que un ministre condemnat per encobrir tortures ara es queixi de la equidistància. Aquesta setmana he llegit una frase de l'amic Xavier Serrano, que va piular: «Als fatxes, ni aigua, i al desert, polvorons». Quanta raó i quina perillosa incompetència dels que els han estat servint gaspatxo i anís del mono, per refrescar el camí cap al poder.

Dimarts hi ha final de Champions per a la democràcia i aquí ha pres forma el discurs de «ens queda lluny», una afirmació molt banal perquè l'emergència ens acabarà afectant; l'amenaça de l'ultradreta i la limitació de llibertats viatja amb AVE, i de moment no hi ha fronteres. El 4M madrileny pot ser el despertar d'una esperança o l'inici d'un mal son; el fotut, si és confirma la segona opció, és que ens agafarà dormint en negociacions processistes i taules de diàleg, amb polítics relaxats per les infusions de la cadira i la pagueta. Ja cal que hi fotem uns bons glops de ratafia i resolguem el que tenim a prop. Hi ha una dita que tenim en comú amb les espanyes: quan la barba del teu veí vegis afaitar, posa la teva a remullar. Ja tardem.