Quan jo era petit, ja comença a fer unes quantes glaciacions, recordo equips com el Göteborg suec, el Dundee United escocès, l'Steaua de Bucarest de Romania, el Malines belga o el Lokomotiv de Leipzig de l'Alemanya comunista arribant a finals de competicions europees de futbol i, fins i tot, guanyant-les. Durant les dècades posteriors, els representants d'aquests països van anar desapareixent de les últimes rondes dels tornejos i, en alguns casos, fins i tot els països van passar a millor vida de manera literal. Els italians dominaven els anys noranta i els anglesos i els espanyols van passar a fer-ho a l'inici del segle. Ara ens trobem una Champions en què les diferències entre els representants de les cinc grans lligues i la resta del continent són abismals.

Les últimes polèmiques sobre la Superlliga han despertat un corrent de defensa del futbol, i l'esport per extensió, que ja fa temps que ens va deixar. Els equips que han sortit amb samarretes demanant que el fet de participar en els grans campionats s'ha de guanyar a damunt del camp han quedat molt bé, sobretot a ulls de la UEFA i la FIFA, però ja arriben tard. Perquè fa lustres que és a fora on s'obtenen els grans avantatges. Les grans institucions han cedit en benefici dels diners des del moment en què posen horaris sense pensar en els aficionats, permeten que els estats comprin clubs o deixen que els grans transatlàntics, que també són els que més generen, es puguin endeutar més dels que ho necessitarien. La Superlliga, la dels rics que s'aprofiten que hi hagi pobres, ja fa temps que va començar i molts il·lusos encara pensen que l'han aconseguida aturar.