Hi va haver una època, fa molts, molts anys, en què la dreta volia encarnar valors com la seriositat, l'esforç, el seny, la serenitat i la rectitud, mentre atribuïa a l'esquerra tot el contrari, la ganduleria, la rauxa, la disbauxa, el vici i el pecat. Per contrarestar-ho, el moviment obrer feia bandera del què li era indiscutiblement propi, el treball i el sacrifici; els seus dirigents s'esforçaven a «vestir bé» i els herois i màrtirs comunistes, socialistes o llibertaris eren homes (i alguna dona) d'una sola peça i conducte irreprotxable, sempre amb posat seriós i transcendent als retrats i monuments.
A partir de la segona meitat del segle XX, però, amb la consolidació de la societat de consum i l'espectacle, tot canvia. El capitalisme, a través de Hollywood i la cultura de masses, aposta per l'alegria, la sensualitat, el color i la diversió; i aconsegueix dibuixar un enemic, el socialisme soviètic, avorrit, sinistre, gris i amb cara sempre de mala llet.
Amb la contracultura dels anys seixanta i setanta, l'esquerra torna a presentar batalla i aconsegueix, si més no a les societats occidentals, que se l'associï amb el rock-and-roll, els cabells llargs, la llibertat sexual, la joventut i les ganes de viure; alhora que penja a la dreta la llufa de la senectut, l'adotzenament, la rutina i les cares llargues. De mica en mica, però, hippies i progres es van fent grans i conservadors, la dreta relaxa maneres, el casual wear desdibuixa (que no elimina) les barreres de classe i, amb la ressaca de les revolucions frustrades, triomfen i es normalitzen el relativisme i la doble moral.
Mentre a l'esquerra, convençuda que allò personal és polític, tot li amoïna -com parlem, com mengem, com comprem, com cardem, com ens movem...-, la dreta, i sobretot l'extrema dreta, s'apunta a combinar les propostes d'ordre i mà dura amb la frivolitat i l'hedonisme. El primer a fer-ho és Berlusconi amb les seves festes impossibles, després Trump i la ostentació del luxe i la depravació, Salvini sempre rient, Johnson i el seu posat de bromista i ara la Ayuso amb la cara de pilla i les canyes amb tapa. Sorprenentment (o no) connecten molt bé amb una gran part de la societat que no vol viure tot el dia emprenyada per les injustícies socials i la catàstrofe climàtica i que prefereix donar la culpa (i odiar) a algú altre abans d'admetre que tot plegat és més complicat i que tots tenim una part, petita o gran, de responsabilitat. Una dreta que llança un missatge tant incomplet i fals com potent: no siguis un amargat, diverteix-te com (i amb) nosaltres.
L'esquerra, per tant, no tornarà a aixecar el cap fins que no demostri amb propostes i actitud que la consciència social no és una llosa culpabilitzadora que ens impedeix, als que mirem de tenir-ne, passar-ho bé com el que més i fotre (de tant en tant) l'animal.
