Cordó sanitari o abraçada de l'ós

Mentre n'hi ha que són ferms partidaris d'aïllar l'extrema dreta fent un cordó sanitari, és a dir, no comptant amb aquests partits per res, d'altres pensen que si s'obren a col·laborar-hi aconseguiran que moderin els seus plantejaments i que la participació en la gestió de la cosa pública i l'assumpció de responsabilitats impedirà que des de la demagògia continuïn dinamitant la credibilitat de les institucions i creixent electoralment. Però, de moment, no hi ha evidencies que cap de les dues fórmules sigui suficient per aturar el creixement i la radicalització de l'extrema dreta.

L'aparició de Vox ha provocat el debat a Espanya de què cal fer; com cal tractar aquests grups polítics que s'emparen en la democràcia per combatre-la. I, de moment, les forces polítiques democràtiques no saben gaire com actuar, perquè tot i que des de l'esquerra es parla d'aïllar-los, quan ha convingut els hi han acceptat els vots.

Fins ara es deia que a l'Estat espanyol no hi havia extrema dreta, a diferència del que passava a altres països d'Europa. Però molta gent estava convençuda que la dreta radical estava incrustada en el PP, que actuava de casa gran del centre dreta a l'extrema dreta. I si mirem d'on han sorgit alguns dirigents de Vox, haurem de convenir que, efectivament, molts d'ells s'han emancipat del partit on havien militat durant anys.

Però Vox no és la primera força d'extrema dreta que hi ha hagut aquí. Abans, als inicis de la transició, hi havia Fuerza Nueva, el partit que liderava Blas Piñar. I més recentment hi ha hagut Plataforma per Catalunya (PxC), un grup racista i xenòfob que s'inspirava en els grups d'extrema dreta europeus i que tenia antecedents en l'antiga Fuerza Nueva, perquè Josep Anglada, el fundador de PxC, havia militat en aquell partit quan de molt jove s'iniciava en el món de la política. El mateix Blas Piñar, en un acte a Vic a començaments dels anys 80, va fer-ne elogis davant d'un públic nostàlgic del franquisme.

Actualment PxC no és ni una ombra del que havia estat, però va haver-hi un moment en què tenia presència en diversos ajuntaments de Catalunya; a Vic es va convertir en segona força, i va estar a punt d'entrar al Parlament el 2010, en haver obtingut 75.000 vots, però no ho va aconseguir en no arribar al mínim exigible del 3%. Curiosament, el partit de Josep Anglada aconseguia vots del catalanisme i de l'espanyolisme i «robava» votants a tots els partits: al PSC, a CiU, a ERC i al PP. És a dir que, tot i que era un partit d'extrema dreta de manual, tenia el suport d'electors que de cap manera s'identificaven amb la radicalitat política que representava, però que veien bé la defensa de «primer els de casa».

Les forces polítiques contràries als plantejaments de PxC ho van provar tot. Des del cordó sanitari a l'abraçada de l'ós. La primera opció tenia el perill de menystenir els electors de JxC i de convertir en víctima tant el partit d'Anglada com als seus votants, amb la qual cosa se l'ajudava a créixer electoralment i així va succeir els primers anys. La segona, contaminava el conjunt de partits cada vegada que suraven els tics de xenofòbia dels dirigents de PxC. Al final, les disputes internes, amb l'expulsió del president fundador del partit, van dinamitar l'aventura d'aquell moviment d'extrema dreta que aspirava a posicionar-se al conjunt de Catalunya i exportar la fórmula a la resta de l'Estat.

Ara l'actual democràcia espanyola es troba per primera vegada amb un grup rellevant d'extrema dreta, que té una presència important a les institucions i que està disposat a jugar totes les cartes per aconseguir retallar alguns dels avenços democràtics aconseguits els darrers anys. I ho intentarà encara que sigui emparant-se en els mateixos principis democràtics que vol combatre. Mentrestant els altres partits hauran de veure com poden impedir que l'extrema dreta colonitzi les institucions i, segurament, més que organitzar cordons o abraçades hauran de respondre una a una totes les provocacions amb què Vox voldrà portar l'aigua al seu molí.