ABerga hi ha una petita tradició de biblioteques públiques. La primera fou la de la Caixa de Pensions, que estava a la plaça de les Fonts, just a sobre de l'antiga oficina de la Caixa. La seva bibliotecària, com totes les que hi ha hagut a Berga, em va ajudar molt els estius a agafar l'hàbit de la lectura. L'oficina de la Caixa de Berga és la número 15; per tant, una de les més antigues de Catalunya. Es va inaugurar l'any 1916 per la festa de la coronació canònica de la Mare de Déu de Queralt. Es va instal·lar a la plaça de Sant Joan i el primer director fou Josep Felipó Casals.
L'any 1929, la Caixa va traslladar la seva oficina a la plaça de les Fonts. Al primer pis del nou immoble s'hi va ubicar la biblioteca i, per tant, la de la Caixa era l'única biblioteca que hi havia a Berga. Cap als anys seixanta, la Caixa va fer un bloc immens al passeig de la Pau, va instal·lar-hi la seva biblioteca i va seguir sent l'única biblioteca de Berga, amb la Leo Boixader al capdavant. Sense Boixader, aquells anys la cultura a Berga no hagués pogut funcionar bé. Va tenir cura de fer una bona col·lecció de llibres de temàtica berguedana que ens van ser molt útils als interessats en el nostre passat. El 7 de maig del 1995, per fi, gracies la Diputació de Barcelona, es va inaugurar la biblioteca actual. Només en podem dir bé, del seu funcionament. La Mireia i tot el personal mantenen cura dels llibres i de tot el que es fa per Berga i comarca.
Quan l'any 2004 vaig publicar la primera edició de la monografia de Queralt, buscava poder il·lustrar-la amb la primera historia queratina, Ystoria de la Imagen de la Mare de Déu de Queralt, editada a Barcelona l'any 1750. Finalment vaig trobar que n'hi havia un exemplar a la biblioteca Borja, la dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallés, ara incorporada a la facultat d'Esade. Vaig trucar a l'aleshores director, pare Antoni Borràs S. J., que amablement em va atendre i vàrem xerrar dels jesuïtes berguedans: del pare Carreres (l'havia vist ensotanat quan pujava a veure la seva mare, que vivia la plaça de les Fonts) i del pare Àngel Ribas Casafont (que l'havia tingut de professor de francès al col·legi dels jesuïtes de Casp de Barcelona). Com que hi va haver una bona comunicació, després de facilitar-me una fotocopia de la novena, vaig demanar-li com podia ser que una joia de llibre com aquella hagués anat a parar a una biblioteca jesuítica. Em vaig quedar astorat, gelat i no sé que més dir quan em va confessar que havia comprat tots els llibres de la biblioteca parroquial de Berga. Va dir-me que eren molt interessants, que van decidir classificar-los a la biblioteca general, llevat d'una petita col·lecció de només un parell de lleixes que en una visita em va deixar consultar. Ep! Em va dir: tenim rebut de la compra. Això és una mostra més de l'atàvic i persistent desinterès per la cultura i el nostre passat a Berga. Dues consideracions finals: ometo volgudament el nom del rector que s'ho va vendre tot i, com a colofó final, la biblioteca parroquial berguedana no havia estat mai saquejada ni espoliada, va ser pràcticament l'únic tresor que els bàrbars del juliol del 1936 no van cremar ni destruir.
