L'augment enorme del deute públic és una de les de les conseqüències de l'actual crisi sanitària que, segons quines siguin les decisions polítiques que es prenguin, pot arribar a condicionar fortament les polítiques socials futures. La nova muntanya de deute públic s'ha sumat a la que ja provenia de la crisi financera de l'any 2008. Les previsions són que el deute públic, que ja supera el 100% del PIB a set països europeus, continuï creixent fins arribar al 150% del PIB. Actualment, el deute públic de Grècia ja ha superat la barrera del 200% del PIB. A Espanya una part significativa del deute anterior a la crisi sanitària, és deguda als ajuts bancaris fins ara no recuperats i que mai es recuperaran, valorats en uns 50.000 milions d'euros.

El fet que el Banc Central Europeu hagi comprat una part significativa del nou deute generat, ha fet possible mantenir uns tipus d'interès molt baixos o negatius però l'existència d'un volum de deute tant elevat és una espasa de Dàmocles que amenaça el futur de l'estat del benestar. És la coartada que necessiten els polítics i economistes neoliberals , un cop passin els efectes més peremptoris de la crisi sanitària, per activar una altra volta de rosca a les polítiques d'austeritat que provocarà una nova retallada dels serveis públics, de les polítiques socials i de les pensions.

És per això que té tot el sentit el que plantegen destacats economistes de França, d'Espanya i d'altres països europeus, encapçalats per Thomas Piketty, signants d'un manifest conjunt fet públic el passat mes de febrer. Proposen que el Banc Central Europeu i el bancs nacionals anul·lin o converteixin en deute perpetu el deute públic que mantenen en el seu poder. Més concretament proposen que el BCE signi contractes amb tots el països titulars del deute, en els que el BCE es comprometi a condonar el deute (o transformar-lo en deute perpetu sense interessos), mentre que el Estats es comprometen a invertit les mateixes quantitats condonades en la reconstrucció ecològica i social .

De fet, no és la primera vegada a la història que es prenen mesures d'aquest tipus. Després de la Segona Guerra Mundial, quan el deute pública d'alguns països contendents (especialment França i Alemanya) superava el 200% del PIB, es va recórrer, entre altres, a mesures de reestructuració que anul·laven part del deute. L'any 1953, a l'anomenada Conferència de Londres, es va perdonar a Alemanya el 62,6% del seu deute públic, cosa que li va permetre iniciar una etapa de reconstrucció i prosperitat. Més recentment s'han practicat diverses operacions d'aquests tipus.

No cal dir que el representants polítics i mediàtics de l'actual estatus quo europeu, s'han afanyat a desqualificar la proposta que consideren una cosa inconcebible dins de l'ortodòxia neoliberal.

Contra tota evidència, continuen obsessionats amb el control del dèficit, el deute públic i la inflació . És pura ideologia revestida de ciència econòmica. A costa del benestar dels ciutadans.