Aquest diari, el passat 28 d'abril informava que residències del Bages reclamaven a la Generalitat de Catalunya les places concertades que tenien acordades segons conveni i encara no se'ls hi havien concedit. És deplorable que l'alcalde de Castellgalí faci una sol·licitud al govern català a principi d'any i que després de 4 mesos encara no se'l hagi contestat. El desgovern d'aquest govern es preocupant i lamentable.

L'alcalde de la localitat, Cristòfol Gimeno, es queixa que de les 90 places que té la residencia 45 haurien de ser concertades i tan sols n'hi ha 10. I amb tota la raó denuncia que hi ha persones que no poden accedir-hi per les seves dificultats econòmiques.

Certament l'actual pandèmia de la covid-19 està provocant mots estralls tant en l'àmbit social com en l'econòmic, però aquesta crisi no pot utilitzar-se com a justificació pels governants per incomplir acords, convenis i projectes, perquè precisament el sector de les persones grans és dels més castigats.

A Catalunya més de la meitat de les places en residències geriàtriques són gestionades per empreses privades. El seu cost entre 1800 i 2200 euros mensuals és inabastable per la gran majoria dels ciutadans/es que estan cobrant unes pensions indignes. Un grup empresarial de la tercera edat invita a invertir-hi amb aquest enunciat: «Invertir en envelliment, un negoci segur. L'economia de l'envelliment és la gran oportunitat d'inversió: un sector en constant creixement i amb grans expectatives de futur».

Actualment, tal com s'ha gestionat la pandèmia en moltes residències, ha generat certa desconfiança entre els usuaris i els seus familiars. Aquests recels han provocat que moltes residències -sobretot privades- tinguin places buides i en conseqüència les corresponents pèrdues econòmiques. Ara, com el negoci està en hores baixes, s'adrecen a la Generalitat per sol.licitar que se'ls hi concertin places.

A la pregunta «on vol envellir?», la resposta majoritària és «a la pròpia llar». Així, doncs, cal reforçar el Servei d'Assistència Domiciliària, per poder viure dignament l'etapa de la vellesa. Una altra opció són els habitatges tutelats, pensats per a persones grans amb autonomia. Un equipament amb serveis comuns i altres prestacions socials.

Però les persones amb un considerable grau de dependència no poden acollir-se a cap de les dues propostes relacionades, el SAD i els habitatges tutelats. Per tant, es veuen obligades a ingressar en un centre geriàtric. I com no tothom disposa d'una economia que els permeti pagar 2000 euros mensuals aleshores cal apuntar-se a la llista d'espera per poder accedir a una plaça pública.

L'esperança de vida s'allarga i, per tant, l'envelliment té i tindrà una tendència a augmentar. Una vegada s'hagi «normalitzat» la situació provocada per la pandèmia, i s'hagi recuperat la confiança amb les residències, les mancances existents continuaran vigents. Així, doncs, cal prioritzar les necessitats de la vellesa a la qual tothom hi està predestinat a arribar-hi.