Sens dubte, Donald Trump ha fet escola. Arreu del món hi ha una bona colla de polítics que han descobert les excel·lències d'un estil desacomplexat que no sembla tenir manies en l'art d'apel·lar a les vísceres i de recórrer a les mentides i a les trampes. Al servei d'un populisme galopant, s'aboquen pel broc gros tota mena d'eslògans simples i efectius, que un públic atrapat en les misèries i penalitats de cada dia compra amb una gran facilitat.

Ho hem vist a Madrid ara mateix, amb l'èxit delirant d'Isabel Díaz Ayuso, que ha agafat amb un pam de nas una esquerra vacil·lant i anquilosada, que ha vist com li robaven el principi sagrat de la «llibertat» per convertir-lo en la possibilitat d'anar de copes en plena pandèmia i de canviar de parella i no tornar-te-la a trobar mai més. Aquestes són dues de les excel·lències de Madrid, on el recompte de morts per la covid es fa gairebé en secret i on s'inauguren hospitals rutilants sense personal sanitari. Segons Ayuso, el contrari d'aquesta llibertat de fer el que et doni la gana i d'exercitar l'individualisme més insolidari i més ferotge és, senzillament, el «comunisme», aquesta dèria de les esquerres d'apujar els impostos i tancar els bars on els madrilenys de tota la vida practiquen l'hàbit quotidià de fer la cerveseta i meravellar el món sencer.

I Madrid, naturalment, és Espanya, i Espanya és Madrid, com ha explicat la presidenta amb una gran profunditat conceptual. Una ciutat on un elevat percentatge de la població activa és funcionària o empleada en les empreses de l'íbex i de les multinacionals, una ciutat que exerceix un elevat dúmping fiscal i que desertitza Castella i l'Espanya interior en la seva marxa imparable cap a la glòria.

Nosaltres, els catalans, que assistim esparverats a l'ascens accelerat de la dreta extrema i el feixisme, no ens sabem avenir de l'espectacle que els nostres ulls contemplen sense poder-hi donar crèdit. Pensem només per on ens vindrà aquest cop la garrotada i esperem encara, amb una gran dosi d'ingenuïtat, que algun truc de màgia de Pedro Sánchez ens permeti de creure que, fins i tot en aquella capital ensuperbida, hi pugui haver algú capaç de plantar una mica de racionalitat i una taula de diàleg. Una taula, no tan sols per encarrilar més adequadament les nostres coses, les nostres interminables assignatures pendents, sinó per traçar una política sensata que permeti recuperar l'economia destrossada de la postpandèmia i frenar l'ascens imparable del feixisme. I si no és una taula, doncs que siguin unes quantes decisions assenyades que rebaixin les tensions i ens allunyin a tots plegats de la deriva madrilenya, del simplisme d'aquest populisme desfermat.

Estem, doncs, expectants per veure els trucs nous del prestidigitador que governa Espanya i que alguna cosa haurà de fer per treure's el dogal que la victòria clamorosa d'Ayuso li ha posat al coll. Ens sentim escèptics, és clar, perquè l'experiència del que hem viscut no ens augura gaires alegries, però bé caldrà reaccionar d'alguna manera perquè això de Madrid no sigui, efectivament, el mal de tot Espanya.