Demà a les deu de la nit sortiré al carrer. Ho tinc decidit. Tota la setmana que faig plans i els desfaig pensant una activitat que justifiqui la meva sortida de casa a una hora en què des de fa mesos hi entro de pressa per no incomplir el toc de queda. Alguna vegada m'he sentit absurda per córrer tant, i he afluixat el ritme i m'he esperat uns segons a l'entrada, amb les claus a la mà i la porta mig oberta, per observar la quietud, la foscor groguenca, l'asfalt il·luminat pels fanals i les ombres dels arbres. I no ha succeït mai res. He sentit veus. El cop de porta d'algun cotxe. He vist llum pampalluguejant rere les finestres. M'he imaginat cases acollidores plenes de vida que he envejat fugaçment. Sempre hi ha un moment del dia en què la vida dels altres sembla preferible a la vida pròpia. Cap policia m'ha dit mai res. Ni cap veí. Ni ningú. M'hauria agradat conversar en temps de descompte. Tenir una xerrada ràpida, anar de cara al gra, dir només l'imprescindible.
Però demà serà diferent. Busco què va escriure Jaume Huch al llibre Queralt endins, poemes i fotografies del confinament, el 8 de maig del 2020, i em sembla premonitori: «Pots accelerar el pas, formar part del paisatge / fins a abraçar-te amb fúria, gelós, a tots els pins/ -sentinelles silents, malgrat el foll oratge, / que no trobaràs mai en fugir a nous confins. / Podries emmudir, fer el silenci eloqüent, / allunyar tot el sol que ara et sembli estrident, / i esperar que la nit lentament t'embolcalli». Quan diumenge siguin les deu, sortiré de casa sense destí i em creuaré amb altres persones que hauran fet el mateix que jo. És emocionant llençar-se al carrer perquè pots, perquè vols. Aquest sí que és un motiu poderós. Neguitejo perquè el moment arribi. Miraré el cel. Ho sé. Sempre ho faig, de nit. De dia, en canvi, m'atrauen les cases i les persones, el balcó minúscul on només hi caben un pal de fregar estintolat entre la paret i la persiana i una cadira de fusta amb un gerro blau amb flors artificials d'un groc llampant; la dona que badalla al seient del copilot d'un cotxe mentre baixa la finestra i treu la mà; el grup de jovent amb banyador que pren el sol en un descampat entre uns cotxes aparcats i la via del tren; la noia que s'ha aturat per fer una foto al paisatge més verd que he vist aquesta primavera; dues amigues que es fonen en una abraçada llarga i, sense deixar-se anar, una diu a l'altra: «Serà una nena! Estic embarassada d'una nena!». I l'altra noia xiscla: «Ho sabia! Ho sabia! Tenia molt clar que tindries una nena». I se'n van deixant a l'aire alguna cosa semblant a la felicitat.
