Només l'amor no té preu; per la resta, res no és gratis i la pregunta sempre és qui ho paga. La sanitat privada la paga l'usuari, la pública la paguem entre tots. Com l'ensenyament, la seguretat i tots els altres serveis que presten les administracions. La notícia que no es renovarien les concessions de determinades autopistes, com la que travessa Catalunya de nord a sud, va portar a l'alegre anunci que serien «de franc», però quan es calculen els costos de manteniment i actualització en surten xifres molt elevades, a pagar entre tots els contribuents en proporció a la respectiva quota fiscal. Ara s'ha sabut que el govern espanyol vol retallar despeses fent que els usuaris paguin no només les autopistes sinó les autovies i, a la llarga, la resta de carreteres, que deixarien de ser finançades pels que no les utilitzen. Ja no succeiria que els qui anoten tres càrrecs a la targeta de crèdit quan viatgen de Manresa a Barcelona per l'autopista de Terrassa i els túnels de Vallvidrera cotitzin també, via impostos, per l'autovia gratuïta del Llobregat que no fan servir. Però aquesta filosofia de pagament per us podria constituir un precedent inquietant si algú pensés en estendre'l a d'altes àmbits del servei públic. Per exemple: les persones sense fills en edat escolar han de pagar amb els seus impostos el col·legi de les famílies nombroses? La gent saludable ha de finançar els hospitals que no utilitzen? Totes dues socialitzacions de la despesa són fenòmens relativament recents; durant segles, l'habitual ha estat que només els rics anessin a escola i accedissin a una bona medicina. Encara avui hi ha diferència entre el temps d'espera quirúrgica a una mútua o a la sanitat pública (aquella a la que acudeixen els mutualistes en casos greus). Certament, no es pot comparar el dret a la salut amb l'activitat econòmica de transportar mercaderies i sumar els costos a la factura, però quan un servei adquireix l'aparença de gratuïtat costa molt que els ciutadans acceptin l'establiment (o restabliment) d'un peatge.
