Netflix està convertint en un petit fenomen el documental «El que el pop em va ensenyar», una producció sud-africana que explica la història d'un home que, enmig d'una crisi personal, s'aficiona a nedar diàriament amb ulleres i aletes en un tram de costa que hi ha a prop de casa seva. Atlètic i bon capbussador, l'home comença a observar amb curiositat un pop (una femella) que viu a la zona i que es va convertint en una presència obsessiva en la seva vida. Inicialment, l'animal s'amaga o s'escapoleix quan s'hi acosta, però, amb el pas dels dies, es va acostumant a la seva presència i acaba comportant-se amb ell gairebé com si fos una mascota. Naturalment, només amb això no es fa un documental d'èxit: també hi ha reflexions filosòfiques de llibre d'autoajuda i potents elements de drama aportats -evidentment- per un tauró. L'esquema narratiu és el clàssic: noi troba pop, noi perd pop, noi recupera pop. El resultat és una història visualment potentíssima i enormement emotiva.

Objeccions: la relació entre l'home i el pop està idealitzada fins a magnituds Disney, i cal recordar que la suposada naturalitat radical de la relació, solitària i nua, la veiem a través de la càmera d'algú que també és allà i que de ben segur que porta una maquinària enorme i una ampolla a l'espatlla, perquè no es roda una pel·lícula capbussant-se a pulmó. I tanmateix, malgrat tot, sí, és veritat: els pops són així. Fascinants, increïbles, sorprenents, intel·ligents, originals: són musclos miraculosament evolucionats que bateguen amb tres cors i raonen amb un cervell que té terminals a les vuit potes. Saben disfressar-se, mostren les emocions, obren closques granítiques, es fan casetes amb jardí i porten tinta a dins com si fossin un diari imprès. I sí, amb paciència i traça, una persona pot arribar a relacionar-s'hi gairebé com si fosin animals domèstics, ni que sigui durant uns moments. L'experiència és transformadora. Mirar un pop als ulls i copsar un bri momentani de comprensió mútua resulta iniciàtic. El documental de Netflix hauria de ser obligatori per als qui els han pescat fins a gairebé extingir-los a la costa catalana, i també per als qui n'animen la desaparició amb la nova moda de menjar-ne com si fos una exquisidesa, contradient una tradició culinària catalana ancestral que ens diu que no pot ser una bona vianda un animal que, per tal que sigui masticable, cal bullir-lo durant hores, ultracongelar-lo o fotre-li un jec d'hòsties. Als horts i a les granges terrestres i marines, hi tenim menjar de sobres. No cal recórrer a animals lliures i entranyables que, si els humans fóssim criatures marines, ens farien de gos.