Si no fos pel que ens hi va a tots els catalans, podríem riure del penós vodevil, entre ERC, Junts per Catalunya i la CUP. Ni a primer curs de Ciències Polítiques podrien organitzar una pantomima de negociacions com les que duen a terme aquests tres partits.
Però, el més penós és que tots sabem que «tot és comèdia». No tenen cap altre remei que arribar a un acord per formar govern perquè a tots tres els va la vida. Vull dir la vida de partit, i de mantenir els privilegis i xiringuitos muntats.
Cadascun d'aquests partits té unes estructures i uns compromisos que els fan ser totalment dependents de mantenir-se en el Govern. Perdre el govern els faria inviables, i repetir eleccions els podria portar a la irrellevància. No tenen altra via que l'acord in extremis, ni que sigui per allargar l'agonia un any més. Després és previsible que tot salti pels aires i, finalment, es pugui iniciar una nova etapa, radicalment diferent.
Però, mentrestant, agafem el partit que vulguem, veureu fins a quin punt depèn de les prebendes de governar, per tenir clar que no ho deixaran perdre. I, precisament, el més aferrat a la continuïtat és Junts per Catalunya. Un partit com aquest, encara no estructurat, ple de contradiccions, i amb una mínima militància, necessita imperiosament els recursos públics que li proporcionen els centenars de càrrecs institucionals.
No pot prescindir dels 250 o 300 càrrecs que aporten cinc-cents o sis-cents euros mensuals d'impost revolucionari per fer funcionar el partit en formació i sobretot mantenir el xiringuito de Waterloo. Tots són deutors de qui mana, i cap es pot negar a fer les aportacions corresponents, de manera que poden fer totes les giragonses que vulguin, donar totes les excuses imaginables, però, al final, l'acord és inevitable. Els va la supervivència.
Aleshores, per què fer tanta comèdia? Doncs com a estratègia per debilitar l'enemic, ja no dic l'adversari, perquè les relacions han arribat a un punt en què ja no es negocia amb l'altre sinó directament amb el contrari. Toca pactar, doncs ho faran, però en el darrer moment. Pel camí hauran deixar nombrosos cadàvers en forma d'humiliacions, venjances i contrapartides que hauran exigit per tancar el cercle.
Es pot governar en aquestes condicions? Impossible. Per molt que diguin que preparen un pla de govern i de supervisió i control de l'acció política, Pere Aragonès no té el lideratge ni l'autoritat per fer formar els altres. I quan dic els altres, penso tant en Junts per Catalunya com en la CUP, que en qualsevol moment es pot desmarcar de tots plegats amb qualsevol excusa.
Tindrem, doncs, govern. D'això, que ningú en dubti. Un govern feble, fet de mediocritats perquè, qui pot acceptar un càrrec en un panorama com aquest? Només adeptes del partit, sense grans aspiracions ni complicitats, per entendre que s'accedeix a un càrrec amb els dies o els mesos comptats. No cal preveure grans canvis ni grans plans, si al cap de pocs mesos tot salta pels aires i es va a noves eleccions. Així estem. Tot és comèdia, però a més, amb un argument molt elemental.
