La vida... Quin regal més bonic i alhora incert! Com si es tractés d'una escola, moltes vegades la vivim des de fora, superficialment i de cara a la galeria, enlluernats per un món de matèria, el qual sovint ens agrada regar i engrandir... Estimar, viure l'amor que tots portem a dins, no deixar-lo arraulir, sinó fer-lo visible en cadascun dels nostres actes, expressant-lo..., és el motor amb el qual ens hauríem de deixar guiar. L'amor és l'equipatge que mai ens deixa, l'única cosa que ens endurem i que perviu més enllà del món de l'aparença. És l'antídot que acarona, que ens allibera de les carcasses amb les quals ens anem cobrint, és el camí que ens permet retrobar-nos amb nosaltres mateixos i créixer. Estimar-nos els uns als altres tal com Jesús ens va estimar... Ell ens parlava de l'amor del Pare, el vivia i l'expressava, el compartia... Ens el va regalar perquè el féssim expressió de la nostra vida.
Tot pot canviar en un instant... Val la pena aprofitar els moments, sentir-los..., viure'ls amb consciència, estimant-los... , estimar..., però ESTIMAR en majúscules. Tot passa i tot queda... Passen els moments, els segons mai es deturen en la linealitat del temps, però l'amor o la consciència amb què haguem viscut aquests moments o instants ens acompanyarà sempre i penso que és el que dona i donarà sentit a la nostra vida. Val la pena deixar de banda les ximpleries que ens enxiqueixen i no ens deixen expressar l'essència del que som. Val la pena anar sembrant, dia rere dia, llavors d'estima, encara que siguin petites, que no es vegin; encara que puguin semblar insignificants de tanta menudesa; tant és que ningú les copsi, tant és que ningú les vegi... Tant és, perquè el que realment val la pena és viure expressant l'Amor que portem a dins.
