Amb guió de Carles Claret i direcció de Jordi Gener, dijous van tenir lloc les primeres representacions de Manresa experience. Aquest és el títol de la Innocentada d'enguany, un espectacle en clau de comèdia amb seixanta-quatre anys d'història. En una època les Innocentades s'acostumaven a programar pels volts del dia dels Sants Innocents, amb una bona dosi de sàtira i autocrítica inspirades en la realitat local i general de cada moment. Des dels seus orígens, el teatre sempre ha tingut una funció social, que genera emocions, reflexió i catarsis. Això no vol dir que l'humor i la comicitat hagin d'estar renyits amb la crítica i la denúncia, tal com veiem cada dia en els nostres ninotaires de la premsa, experts a posar el dit a la nafra. Sobretot en els temps actuals, d'innocentades diàries constants, suportades amb perplexitat i indolència. O no sonen a inocentada, per exemple, els cants de sirena per a la unitat mentre el vaixell que ens havia de conduir fins a Ítaca fa temps que ha embarrancat i els seus mariners remen en direccions oposades? Ho volem tot, però som incapaços de posar-nos d'acord en res. I mentre anem empassant aigua, ens van caient les llufes, sense adonar-nos que el problema ja no és arribar enlloc, sinó senzillament surar i sobreviure. I mentre tot això passa, al nostre voltant la llengua s'esllangueix, no pas per efecte de cap fatalitat ni per culpa de cap pandemònium, i s'esllangueixen les cares de la gent, sota unes màscares de comèdia que sovint oculten drames i tragèdies. Ens calen més muntatges teatrals a l'estil de Dario Fo. Un teatre que ens faci riure i pensar, que qüestioni tot allò que fem i que deixem de fer en relació amb realitats tan poc indefugibles com les misèries humanes i materials que campen tristament al nostre entorn més proper i immediat.
