Avui és el dia, el toc de queda que va venir per quedar-se i semblava que mai ens deixaria, ha decidit que ja no cal anar agafats de la maneta, que torna a ser hora de caminar per separat però això si, mirant a banda i banda abans de travessar, no fos cas que l'eufòria ens faci imprudents, el virus ens atropelli passant-nos pel damunt, i quedem fets un nyap.

Porto dies escoltant converses d'homenatge a aquell eslògan promocional d'Andorra, la ciutadania impacient se l'ha fet seu, l'ha recuperat de la paperera dels mites publicitaris i com si a partir d'avui no hi hagués un demà, "l'escapada" s'ha convertit en paraula de culte. L'actitud de preparats, llestos, gresca!, és tant ximple com la beneiteria de demanar: com et trobes ara que ets més gran?, el dia que fas anys; doncs miri exactament igual que ahir i no gaire diferent a com em trobaré demà.

La pandèmia no ens ha fet millors persones, si ho hagués fet, en lloc de tantes lamentacions hauríem estat més solidaris per allò de l'experiència viscuda; més solidaris amb els que porten més temps empresonats injustament sense poder sortir a la llibertat, que nosaltres sense sortir de casa; més units amb els qui porten més dies anant al banc dels aliments per poder menjar, que nosaltres sense poder anar a sopar fora; o més aliats amb qui porta més mesos asfixiants, cuidant i suant la mascareta en una planta d'hospital o residencia, que nosaltres sense veure el mar.

Potser millors persones no, però l'experiència ens hauria d'haver fet més resistents i atorgar-nos una mica més d'enginy, si més no perquè la reacció majoritària d'un dia per l'altre no hagi de ser la de passar-nos totes les recomanacions per l'arc de triomf. Fa just tres dies, dijous passat, la Universitat a Manresa aprovava una assignatura pendent, celebrant l'acte de graduació dels més de tres-cents titulats de la promoció del 2020 que feia gairebé un any que s'esperaven; i la Innocentada de Manresa per fi estrenava la 64ena edició, ben guardada i a punt darrera el teló, des del mes de febrer. Ambdós esdeveniments, amb habilitat i destresa, se n'han sortit amb propostes segures i respectuoses a la situació, demostrant que la vida pot continuar sense necessitat d'estripar, ni de recular cap a situacions que caldria recordar.

Doncs no, la pandèmia no ens ha fet millors persones, està clar que l'estupidesa humana es especialista en trinxar frases poètiques; no fa gaire aplaudíem al sector assistencial des dels balcons i podria molt ben ser que la disbauxa descontrolada a partir d'avui, ens faci mereixedors de que aquelles i aquells que rebien l'aplaudiment, ara tinguin ganes d'aplaudir-nos a la cara. Per si algú encara no ho ha entès bé tot això, avui se'n va el toc de queda, però el virus s'ha quedat.