Vist per on passen els patriotes espanyols i la deriva que tothom augura tindrà aquest estat de dret amb democràcia consolidada que diuen és Espanya, n'hi ha per plànyer els socialistes catalans entossudits a voler quedar-s'hi. Ells, que quan més se'ls esperava van fer l'opció del 155, van contribuir en la deshumanització dels líders catalans i van fruir anant de bracet amb els que crispaven la convivència a Catalunya, es veuen abocats ara a haver d'afrontar la crua realitat: el més que possible retorn a la indigència política en que estaven immersos abans que Sánchez substituís Rajoy a la Moncloa. Al pària socialista el van rescatar de l'ostracisme els vots dels grups parlamentaris tips de la corrupció sistèmica del Partit Popular, però va haver de fer dues convocatòries electorals en mig any per aconseguir formar el govern més progressista de la història. Després, quan ha hagut de demostrar capacitats per governar, no ha passat de les habilitats de gran entabanador i d'ésser un sac de mentides amb l'incompliment continuat de promeses i compromisos. La seva trajectòria decep i el condemna a seguir el camí que han fet d'altres polítics espanyols de trista memòria. Entre d'altres, Rajoy, Rivera, Arrimadas,.. especialment nocius per a Catalunya.
En la desesperació sanchista d'aquests dies, els seus llepacrestes poden anar declarant i escrivint que Ayuso és com Torra i Puigdemont. Poden comentar amb sarcasme decisions judicials que burxen en la humiliació dels presos polítics, i esquinçar-se les vestidures per la inacció governamental dels partits independentistes. Però res d'això no els salvarà de caure al pou, on mai hi arrossegaran els qui creuen en un país millor que el que defensaven ells. Tossuda realitat, la que manifesta una bona part de la societat catalana (els 52% dels electors, els sembla bé?) que no renuncia a fer realitat l'anhel de decidir lliurement el seu futur. Sobretot, els joves, els que just han votat per primera vegada, els que ho faran a les properes convocatòries, i els que van créixer en el convenciment general que era possible fer-ho amb un somriure al rostre i la mobilització. Els seus progenitors oscil·len entre la fermesa i la recança d'haver de renunciar a un benestar aconseguit o mig perdut com a classe mitja, quan l'autonomia i el peix al cove atenia necessitats històriques (immersió lingüística, serveis bàsics, policia pròpia, equipaments, xarxa viària,...). Però la generació d'Urquinaona que no veu benestar ni opcions d'obtenir-lo en un futur condicionat per la política actual, no s´hi conformarà perquè no té res a perdre i sí molt a guanyar. Tot. Ells ho aconseguiran exercint conseqüentment el sentit real de l'autèntica llibertat.
