El prestigiós The New York Times titulava aquesta mateixa setmana: «¿Criminal o màrtir?» referint-se a Jordi Cuixart, empresonat a Lledoners. El rotatiu explica que per a la justícia espanyola el president d'Òmnium Cultural és un criminal perillós per haver liderat una manifestació. Recorda també que vuit líders independentistes més, homes i dones, continuen empresonats tres anys i mig després del referèndum d'independència de Catalunya de l'1-O del 2017. Els EUA inclouen els presos independentistes com a presos polítics d'Espanya en el seu informe sobre els drets humans. Rússia, d'altra banda, es permet recordar la situació a Espanya a la Unió Europea (UE), quan aquesta última li reclama l'alliberament del líder Aleksei A. Navalni, alhora que els titlla a tots d'hipòcrites.
Però s'han obert fissures. En aquests últims dies, tot i que el Tribunal Constitucional (TC) confirmava la sentència per sedició de l'«exconseller» Jordi Turull, condemnat a 12 anys, els magistrats Juan Antonio Xiol i María Luisa Balaguer emetien dos vots particulars. Hi defensen que la pena és desproporcionada i que hauria resultat necessari tenir en compte els dubtes tècnics que el recurs suscita, i que seria possible formular un judici diferent més en sintonia amb la cultura jurídica comuna dels països de la UE.
Els dubtes expressats en vots particulars que neixen al si del mateix TC permeten que el Tribunal Suprem salvi la cara de les seves vergonyants sentències, tant a ulls del mateix Estat com de les institucions internacionals. Turull i a poc a poc la resta de presos es dirigiran ara a Estrasburg, al Tribunal Europeu de Drets Humans. Però, a més, els vots particulars dels magistrats del Constitucional poden facilitar el camí polític del Govern espanyol. Quan des de la Justícia es dubta de la justícia, el camí per als indults o l'amnistia dels presos independentistes es fa més ràpidament transitable. I és condició prèvia per a qualsevol possibilitat d'acord polític.
Aquesta setmana he tornat a Lledoners i m'he sentit avergonyida.
