Ja està fet, les eleccions de Madrid han fixat la línia i la profunditat de les trinxeres d'aquestes dues Espanyes, que en realitat són una amb dues cares: la que s'autoconsidera bona i la que avança per sobre del qualificatiu de retrògrada. Trinxeres segures, inamovibles, fins i tot confortables. Trinxeres destinades a perdurar, mentre cap dels dos bàndols faci un moviment significatiu per avançar posicions. Envits que, fatalitat del calendari democràtic, només es poden produir quan les eleccions ho autoritzen.

El resultat de Madrid és el millor dels possibles per al PP, la seva direcció actual i les seves esperances de conquistar la plaça forta de la Moncloa. Una victòria d'Ayuso per majoria absoluta hauria deixat Casado al límit. Una dependència més gran de Vox hauria proporcionat munició de gran calibre a Pedro Sánchez. Munició que ara es troba en mans del seu rival, consolidat com a alternativa centrista, però que no podrà utilitzar fins a d'aquí 30 mesos. Encara que el PSOE torni a patir a Andalusia, per molt que les perspectives dels populars de menjar-se tot l'espai de Ciutadans portin camí de complir-se, la pròxima ocasió que tindran per llançar una ofensiva a gran escala serà a finals del 2023. Comptant que Sánchez i els seus socis no es faran l'harakiri. Falta molt, i tant la història com la incertesa del present ens ensenyen que la línia recta no existeix en política.

Mentrestant, trinxeres i estabilitat. Cada un parapetat en les seves institucions, molt pendents tots dels sondejos, però sense possibilitat d'avançar o retrocedir sobre el terreny. Terreny que, malgrat la rebolcada, o potser gràcies a la doble rebolcada patida pel PSOE, tercera força a la capital, té molt temps per preparar, de manera que quan arribi l'hora de la veritat no els sigui tan desfavorable. I, per aconseguir-ho, descartada una entesa amb el PP que equivaldria a una rendició, només hi ha un camí, que consisteix a abandonar la prepotència i reforçar les aliances.