Confien que en la nostra societat, la sobre informada, ens convertim en uns desmemoriats i que en quatre dies tot serà com abans. No crec que refer el divorci que s’ha consumat en els darrers mesos, setmanes i dies sigui cosa d’una campanya electoral o d’un període curt. Ells i nosaltres. Els polítics i el conjunt de la societat. La desconfiança quedarà instal·lada en l’imaginari social i tot va en la direcció de demostrar que els interessos de la classe política no són els mateixos que els de la resta de mortals. A Catalunya és evident que si els partits amb capacitat real de formar nou govern escoltessin només una mica el clamor popular faria temps que s’hauria acabat una de les negociacions més esperpèntiques que hom es pot imaginar. La famosa frase de Tarradellas que «en política es pot fer tot menys el ridícul» agafa més sentit que mai. Perilla, però, que els que fan el ridícul no en siguin ni conscients.
És evident que a la política, com tot a la vida, hi ha d’haver estratègia, però mai no ha de ser un joc on prevalen els interessos del partit i d’algunes persones per sobre del conjunt. El tauler d’escacs s’ha de deixar de banda quan al país hi ha necessitats urgents derivades de les grans crisis que ens sacsegen, amb la sanitària i l’econòmica al capdavant. El mandat de les urnes va ser clar. S’havien d’entendre els que els darrers tres anys no ho havien sabut fer, els únics que les estadístiques i el discurs polític els unia. Hi havia indicis que seria possible, fins i tot amb referències explícites al model de govern conjunt que funciona a Manresa i a l’ens comarcal.
Si en les eleccions catalanes del 14 de febrer la participació només va ser del 53,5%, si a curt termini es repetissin, no superaria el 50%. Hem entrat de ple en nou període de desencís, que recorda el que es va viure al conjunt de l’estat després dels moments més àlgids d’esperança que generava la transició. Durant anys, les accions i decisions de l’aparell de l’estat contra el procés han estat injeccions per mobilitzar l’independentisme, però l’hauran de fer grossa per remuntar la moral.
Hem passat de les jugades mestres als girs de guió. Diuen que en els propers dies encara ens n’esperen més. Tot és possible, però el cert és que han passat tres mesos després de les eleccions i la possibilitat llunyana de noves eleccions passa a ser més propera i real. No em vull imaginar amb quina cara es presentarien, quines justificacions posarien sobre la taula, quin escenari de futur ens plantejarien, quines aliances postelectorals hi hauria... L’únic que segur seria el creixement de l’abstenció i que els discursos més populistes tindrien més oportunitats de guanyar espai.
Els fons europeus per a la reconstrucció poden arribar molt aviat sense que Catalunya tingui un govern fort i sense una política clara de com distribuir-los. Si els governs i les institucions públiques són dèbils hi haurà grans corporacions privades que seran més àgils i espavilades que sabran treure’n profit. És cert que el país té un govern provisional, amb consellers que donen la cara, però tothom sap que té els peus de fang i que Catalunya no avança al ritme que li pertoca, ni la seva gent es mereix.
