Si la botiga d’antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d’aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d’aquesta novel·la de novel·les». El text que acabo de reproduir és una part de la sinopsis de l’elogiada novel·la de Jaume Cabré «Jo confesso» (editorial Labutxaca), de la qual estic acabant d’assaborir les últimes 200 pàgines de les més de 1.000 que la componen. Una obra monumental que ha superat les 100 traduccions a altres llengües. Per descomptat, 100% recomanable a qualsevol que es consideri lector, però molt difícil de condensar, no només per la seva extensió, sinó pel seu viarany narratiu. Perquè, com bé assenyala la sinopsis, és «una novel·la de novel·les», un entramat d’històries que s’entrecreuen. Se’n poden destacar molt elements, però a mi m’ha cridat especialment l’atenció que és una novel·la que parla també (de fet, n’és un dels eixos) de la història que arrosseguen i acumulen els objectes, més enllà del seu aspecte purament material, la qual cosa fa que a alguns els confereixi un valor especial. Són preuats, no purament pel que són, per la seva funcionalitat, sinó per tot allò que els envolta. I això m’ha fet tenir una mirada nova sobre alguns objectes del meu entorn, sobretot envers aquells que fa anys que han format part de l’escenari de casa. Paral·lelismes temporals, la meva lectura de «Jo confesso», que em fa tenir tendre aquesta nova percepció, ha coincidit amb la notícia (que Regió7 publicava dissabte) del robatori d’un violí (com l’objecte central de «Jo confesso») d’un compositor de Sant Joan de Vilatorrada. Un instrument del segle XVIII fabricat pel taller francès Mirecourt, que els lladres es van endur com a peça única, juntament amb l’arc. Es calcula que el seu preu actual podria ser d’entre 30.000 i 70.000 euros, però el seu propietari, Manel Ribera, no en destaca el valor econòmic, sinó el sentimental i el vincle que uneix l’intèrpret amb un instrument que l’ha acompanyat gairebé tota la vida. El mateix Ribera detalla que l’adquisició del violí, fa gairebé quatre dècades, va suposar un important esforç per a la seva família, i que l’ha acompanyat en concerts per tot el món. Una mirada emocional que podria viatjar encara molt més enrere, per imaginar (com en el violí de «Jo confesso») qui en va triar la fusta i qui en va tallar les formes fa més de dos segles. I és que hi ha objectes amb ànima. Aquella que li confereix la seva història i la nostra relació. Objectes que, en definitiva, no tenen preu.