L’altre dia vam presentar a Igualada el darrer llibre de Carme Junyent, que porta per títol El català, la llengua efervescent. Bé, en realitat, aquesta vegada la lingüista de Masquefa ha fet de coordinadora per aplegar els textos de ni més ni menys que setanta-set autors diferents i per confegir un pròleg que té la gràcia de ser construït extraient una frase de cada aportació. Que els autors siguin tants ja té si més no un avantatge inicial: l’obligació de tirar al dret i d’exposar el punt de vista de cadascú amb brevetat, sense gaires preàmbuls.
Hi ha de tot, com és natural. Sembla que l’element central que travessa el llibre de dalt a baix és el conegut binomi optimisme/pessimisme, amb una clara victòria del segon, per raons bastant òbvies i que salten a la vista només que observem la nostra realitat de cada dia. Però també hi ha els autors que reflexionen sobre el binomi mateix: ser optimistes o pessimistes, ajudarà millor la llengua? Què és més operatiu, més útil, per mirar de salvar-la? Fa l’efecte que els responsables de les institucions pensen que ser optimista és més efectiu, i per això solen presentar-nos les conclusions dels treballs sociològics des d’un angle positiu. Per contra, a escala individual, diria que els autors més aviat pensen que ser més realista, i per tant més pessimista, ajudarà millor la llengua. Semblen creure que això desvetllarà els adormits, els insensibles. Però també hi ha els qui troben que això no servirà de res, que la sort ja està tirada, entre altres coses perquè els potencials aprenents del català mai no s’apuntaran a la causa perduda d’una llengua que va per mal borràs i que se sent tan amenaçada...
Per cert, hi ha els qui diuen que la visió optimista és absolutament hipòcrita: són els autors que ens recorden que la immersió lingüística no funciona en absolut a secundària i que Catalunya és plena de joves que han passat per l’escola catalana i no són capaços d’expressar-se en la llengua pròpia del país.
Hi ha altres dicotomies, en els textos. Els qui creuen en la política que es pot fer des de les institucions i els qui no. Els qui creuen que una hipotètica independència no resoldrà el problema i els qui pensen que tal vegada sí. Aquests darrers també solen ser els qui creuen en els diners: si s’hi gasta més, si es dediquen més recursos públics als mitjans audiovisuals, als projectes digitals, la cosa millorarà sensiblement. Són els qui, entre altres coses, busquen per sota les pedres els famosos vuit milions d’euros anuals que diuen que són necessaris perquè TV3 pugui disposar d’un bon canal infantil i juvenil... Una dicotomia relativament semblant és la que separa els qui creuen en les lleis i els qui no hi creuen gens. De fet, l’estat espanyol sembla creure-hi, perquè no para de dictar normes i decrets que marquen la preeminència del castellà i marginen cada dia les llengües minoritàries del conjunt del territori.
En fi, ja ho veieu, n’hi ha per a tots els gustos, i això que no hem pogut parlar de molts altres temes interessants que surten en el llibre. En tot cas, la varietat està assegurada i, malalts com som de veure que tot se’n va pel pedregar, ens pot fer bé de recórrer a un altre llibre que ens parla, amb solvència, d’un panorama realment preocupant.
