La unitat de l’independentisme ha estat –o potser és encara– a punt de naufragar mentre la repressió segueix el seu camí inacabable. Aquesta és la trista realitat dels darrers dies. Ningú no pot endevinar què passarà exactament a les properes hores però tothom sap què podria passar: si no hi ha un tomb irreversible de la situació, d’aquí a poc caldrà engegar una nova convocatòria electoral que malmetria del tot el 52% del vot independentista de fa més de tres mesos. Amb gran satisfacció, és clar, dels poders de l’Estat i dels contraris a la independència. I és que comprovar que els seus defensors es poden fer la traveta ells mateixos era impensable fa ben poc. Què ha passat, doncs? Quins són, si és que n’hi ha, els arguments que justifiquin un desacord mantingut durant tantes setmanes? O més ben dit: què ha de passar per tal que els uns i els altres s’adonin d’una vegada que no es pot llençar tranquil·lament la primera majoria independentista en escons i en vots a la paperera de la història?

Mentrestant, tal com és absolutament habitual des de fa temps, la repressió no s’ha aturat i alhora algunes portes que es podrien entreobrir s’han anat tancant del tot. L’ofensiva judicial continua i ara s’enfoca, per mitjà del Tribunal de Comptes i amb sancions econòmiques milionàries, a castigar els que van ser els dirigents de l’acció exterior de la Generalitat entre el 2011 i el 2017. Igualment s’han tornat a engegar els processos judicials contra les accions de protesta per les sentències del procés, com van ser els talls a la Jonquera de novembre del 2019. I, simultàniament, la pinça formada pel PSOE, PP i Vox acaba d’impedir que la mesa del Congrés de Diputats ni tan sols pugui acceptar a tràmit –i molt menys debatre– la Llei d’amnistia que els partits independentistes havien presentat al Congrés. Alhora, marcant bé la diferència de tracte, l’audiència de Barcelona ha desestimat d’investigar els caps de la Policia Nacional per les càrregues del dia del referèndum. Per acabar-ho d’adobar, amb la seva xerrameca inacabable, Pedro Sánchez ha proposat a ERC una solució màgica als problemes de l’independentisme: un govern català d’esquerres presidit pel PSC. Evidentment, els acudits del PSOE són tan dolents que ni tan sols fan riure.

És cert que dimecres al matí la CUP va llançar una esperançadora iniciativa: una reunió immediata amb ERC i Junts, per mirar d’evitar la catàstrofe. I així es va fer el mateix dimecres al migdia. Però l’acord de mínims aconseguit no representa encara el consens global a què s’hauria d’arribar de seguida perquè ja som a menys de 15 dies d’haver de convocar noves eleccions... Però, com a mínim, el contacte es va reprendre i va mantenir encara l’esperança d’un acord imprescindible. Jordi Cuixart, el president d’Òmnium, va pronunciar dimecres al vespre la frase definitiva abans de tornar a Lledoners: «Que s’acabin els linxaments i els insults entre companys de lluites compartides». Doncs vinga, Junts, ERC i CUP: és imprescindible un acord i un bon govern. Això és el que el país necessita. No el podeu decebre.