A l’estil d’aquell acudit de l’Eugenio d’un que havia de parlar de Rússia sense tenir-ne ni idea («hay mucho ruso en Rusia»), recordo el consell que un dia ens va donar un professor. No deixin mai un examen en blanc, ens va dir. Si el deixen en blanc no els podré aprovar ni que vulgui, però si contesten alguna cosa, per poc que sigui, sempre podré fer de més o de menys. Si els pregunto, per exemple, que em parlin de «la minería en España», vostes poden dir «la minería en España es muy importante», i això ja els valdria algun punt.
Ignorant com soc de tantes coses, si ara mateix em demanessin què sé de la tecnologia 5G, diria el mateix: «La tecnologia 5G és molt important», i ho diria sincerament perquè n’he sentit a parlar amb tanta admiració que tinc clar que ho deu ser..., però no tinc ni idea d’en què consisteix. Ni del 5G ni de mil coses més, començant per la mineria a Espanya.
Llegeixo l’entrevista a l’enginyer manresà Jaume Sanpera, un dels creadors del primer satèl·lit català, l’Enxaneta, i m’admira quan parla de coses que sé que són importants encara que se m’escapin els detalls. Parla de conceptes que desconec, com el 5G, les economies d’escala o les constel·lacions de satèl·lits, però entenc perfectament l’abast del seu invent i el servei que farà per a benefici de tots. I al final de l’entrevista em quedo amb una idea que em fascina. Diu: «A dins hi ha un xip de memòria no esborrable. I aquesta és la part sentimental del projecte. En aquest xip hi ha escrites dues ciutats del món. A Sateliot som dos fundadors: Marco Guadalupi i jo. El Marco és de Bríndisi i al microxip hi ha la ciutat de Bríndisi i la de Manresa. Agermanades a dalt del cel, volant a 7 km per segon per sobre dels nostres caps contínuament».
Quan la tecnologia ens desborda, en el fons de la nostra imaginació perviu encara el somni de pensar que si escrivim el nom d’una persona o d’un lloc és com si invoquéssim la seva presència allà on l’haguem gravat. Posem el nom d’una ciutat a un vaixell per fer-la present a tots els mars, igual com qui escriu el nom de la seva dona o dels seus fills a la visera del seu camió per fer-los presents a totes les rutes. Talment com quan gravem un nom a l’escorça d’un arbre o unes inicials al revers d’un «no me olvides». I sempre amb un desig d’eternitat. Per això, que un enginyer de la talla del Jaume Sanpera hagi escrit el nom de Manresa a un satèl·lit, em sembla reconfortant. Quin món tan fantàstic si tots els científics fossin uns sentimentals.
