Incoherència. De les diferents definicions que fa el diccionari, quedem-nos amb aquesta: «Agrupació de pensaments i paraules que no comparteixen cap lligam lògic i que produeixen una parla inconnexa i inintel·ligible». O aquesta altra: «Falta d’unió o de relació adequada entre les parts que formen un tot.» Les recullo per intentar reflexionar sobre el moment que viu la societat catalana a remolc de la incoherent actualitat política i la incoherent trajectòria del Barça (que Déu em perdoni l’heretgia de barrejar conceptes i fer-ne comparatives!).

Una vegada més he d’advertir que escriure dijous el que es llegirà avui, diumenge, fàcilment pot quedar obsolet si el nus del tema està sotmès a l’actualitat, i encara més si fa referència al guirigall que condiciona l’acord dels partits independentistes per formar un govern que representi el 52% dels vots sumats en les eleccions del 14 de febrer, o a la probabilitat de Koeman continuï sent entrenador del Barça, amb/sense Messi a l’equip. Ambdós temes comparteixen el desencís, per no dir el cabreig dels seguidors, esmaperduts per la incomprensible actuació dels seu líders. El ridícul que estan fent a ulls del món mundial (que un dia se’ls van mirar amb barreja de curiositat i d’admiració) provoca vergonya i enuig entre votants independentistes i culers convençuts. La negligència en el compliment dels compromisos adquirits en la campanya electoral o en la presentació de l’equip evidencia incapacitats, que molts ja tradueixen com a traïdories. D’altres ja els acusen de «vividors» perquè tenen el sou i el càrrec assegurat, o que «són uns pepas» que no es mereixen el que cobren. Per si fos poc, la indolència del actors en la interpretació del manament rebut ha provocat una perillosa pèrdua de credibilitat davant dels seus incondicionals, que pot condemnar els respectius projectes al fracàs durant generacions.

Jordi Cuixart posa el dit a la nafra quan diu que els votants independentistes han suportat mesos d’enfrontaments, insults i linxaments estèrils entre companys de lluita. Que ja n’hi ha prou i que facin el favor d’escoltar, mirar i llegir el que diu la gent. Què deuen pensar els polítics que passaria si ara abocaven el país a unes noves eleccions?

I, a Can Barça, on serien molts dels que encara hi són si la pandèmia no hagués buidat de públic el Camp Nou? Les vacunes aconseguiran que la pressió en forma de mobilització torni al carrer, i abaixar els braços no sembla estar en l’ànim dels qui exigeixen responsabilitat als causants de tanta incertesa social. N’hi ha més d’un que avisa: «Em trauré del Barça, com del tabac!». S’imaginen que l’actitud s’escampés entre els votants independentistes?