La matinada del 16 de maig del 2000, ahir en va fer 21 anys, el segon atac de l’expedició bagenca Caixa Manresa a l’Everest va fer cim. El grup format per Ton Bahí, Jordi Camprubí, Fredi Puig, Toni Llasera, Pep Aced, Jordi Bonet, Jordi Bayona i Joan Belmonte va culminar l’objectiu, concretat en l’ascens d’aquests dos darrers a la punta de terra més elevada del planeta, a 8.848 metres –i 48 centímetres afegits en un mesurament posterior realitzat per la Xina i el Nepal. Ja aleshores, l’alpinisme comercial havia pres el camp base, on es veien persones que volien tocar el cel amb les mans però que tot just allí rebien classes d’escalada en gel. Una imatge que recrea amb hilaritat el film francès El ascenso (2017), en què un jove d’un barri suburbial de París agafa la motxilla i se’n va fer a l’Everest per demostrar-li a una noia que se l’estima amb bogeria. Pel·lícules al marge, hem pogut constatar els darrers anys com la il·lusió per coronar la muntanya més alta del món atreu cada cop més persones, i la imatge de la temporada passada amb els alpinistes fent cua a l’esgraó Hillary, a més de 8.700 metres d’altura, són significatives, tant de l’anhel individual per assolir nous objectius com de la mercantilització de qualsevol pràctica humana. El 2000 també hi havia xerpes que sortien disparats per pujar al capdamunt a tota velocitat i batre récords, com l’enyorat Babu Chiri. Però no tothom es va establir la primavera de fa 21 anys al camp base de l’Everest per signar plusmarques. Un grup de la Catalunya Central va fer cim respectant la muntanya i escoltant-la: una lliçó que serveix a vuit mil metres però també a la vida.
