Ja fa uns anys vaig conèixer un paio, bretó, que vivia, i treballava!, a Frankfurt sense parlar alemany, tot ho feia en anglès. Emeten una sèrie sueca, a les plataformes, titulada justament Una conspiració sueca, en la qual el protagonista és un nord-americà que tot i fer vint anys que viu i ha fet una família a Suècia i que entén perfectament la llengua del país, prefereix parlar sempre anglès, perquè s’hi sent més còmode i perquè, total, excepte gent molt gran o canalla petita, tothom l’entén. El darrer any, per temes de feina, he conegut dos guiris vinguts d’Ohio i Glasgow i residents a Barcelona de fa dos i tres anys respectivament, amb un català i castellà absolutament rudimentaris, aptes només per a les gestions de supervivència més bàsiques. El dia a dia el fan tot, tot, en anglès.

Quan es va començar a muntar això de la Comunitat Econòmica Europea, ara Unió Europea, es va decidir que serien igualment oficials totes les llengües dels estats membres (el Regne d’Espanya i la República Francesa van deixar-ne fora el català) però que hi hauria quatre llengües de treball preferents: francès, italià, anglès i alemany. Els primers anys, reunions, rodes de premsa, discursos i converses de passadissos es feien sobretot en anglès i francès i París (concepte, no ciutat) es posava molt nerviosa quan la llengua de oui perdia presència i ús. Ja fa dies que han llançat la tovallola. A la UE actualment tot o pràcticament tot es fa en la llengua del yes i en els actes presencials (aviat n’hi tornarà a haver) els intèrprets fan la becaina a les cabines perquè ponents i espectadors parlen i comprenen tots l’anglès.

Quan els boomers érem joves i guapos, les úniques paraules escrites en anglès que havíem de saber eren on, off, play, insert coin i game over. La resta era tot en castellà i una mica en català. Actualment la canalla no només aprenen anglès des de P3 sinó que aquesta llengua forma part habitual de les seves vides. En anglès estan escrites les frases que llueixen a samarretes i xandalls, en anglès els arriben centenars de missatges a través del mòbil i internet en general, i en anglès estan escrits bona part dels rètols i anuncis que veiem als carrers i aparadors de les nostres ciutats. Fixeu-vos-hi, sinó.

Però no, aquest no és un article contra la «colonització nord-americana» i l’hegemonia de l’anglès com a llengua franca del segle XXI –que a diferència del llatí d’anys enrere, no només serveix per a les elits il·lustrades sinó també per al poble senzill i atrafegat. No, en un món cada cop més petit i globalitzat, era inevitable, lògic i fins i tot necessari que una llengua fes aquesta funció i l’anglès tenia tots els números. El que vull assenyalar, en realitat, és que al ritme actual, d’aquí a res, trenta o quaranta anys, de llengua comuna (sic) i realment pràctica només n’hi haurà una i que les altres, també el castellà, seran tan sols (que no és poc) patrimoni a protegir i identitat a respectar, com el suec o com el català.