Si t’oferissin sortir a sopar amb sor Lucía Caram, Guillem Jou, Nadine Romero o Marià Casals, a qui escolliries? La resposta no cal que te la rumiïs gaire, perquè amb el cap fred hauria de ser que amb cap d’ells, ja que no formen part del teu grup bombolla. Ara que, sabent com som tots, segurament acabaries acceptant la proposta tot i ser conscient que, a més de tots els comensals presents hi podria haver un convidat sorpresa, la covid.

Sortir a sopar ha estat dels petits plaers que hem tingut prohibits durant 140 dies. Gairebé cinc mesos sense un capvespre acompanyat de tapes i cerveses, sense poder seure en una taula a menjar i xerrar mentre a fora és fosc. I n’hi havia ganes, com ja va quedar clar diumenge de la setmana passada, 24 hores després d’acabar el toc de queda, o aquest divendres i dissabte mateix. Ara bé, assegut en una taula d’un restaurant en un servei de nit és fàcil comprovar que el tipus de clientela no és la mateixa que als migdies. Hi ha més crits, rialles i complicitats; també més alcohol i ganes de pensar en què fer després. En resum, el còctel perfecte per fer-nos abaixar la guàrdia.

Per aquests tipus de comportaments era recomanable mantenir els restaurants tancats i no abandonar el toc de queda? Les dades epidemiològiques, sumades a l’avanç de la campanya de vacunació diuen que no, que ja era hora que ens poguéssim tornar a permetre aquest petit capritx, com ho és també sortir a passejar de nit i esperar a veure la sortida del sol, però sense oblidar que el virus continua ben viu entre nosaltres i que difícilment se n’anirà. Haurem d’aprendre a conviure amb ell.

És el que ja han assumit alguns països asiàtics, acostumats fa temps a les mascaretes. La vida ha de continuar, adaptada al coronavirus, com ens hem sabut acostumar, també, al VIH. Caldrà petits canvis, com el control de la qualitat de l’aire a l’interior dels establiments i les oficines i altres de més grans, com la creació de l’Agència Europea d’Emergències Sanitàries per intentar frenar a temps l’arribada de nous virus. Si no canvien hàbits ens condemnarem a una llarga crisi econòmica, però sobretot psicològica. I si tirem endavant, però de forma irresponsable, continuarem sentenciant a una mort en solitud i entre tubs a qui menys s’ho mereix. La vacuna salva vides, però no totes, i imatges d’aglomeracions com la de les darreres nits a les platges de Barcelona són una punyalada intolerable a qualsevol família que hagi perdut un membre per la covid.