Com tants d’altres milers de ciutadans arribats a Catalunya, especialment els procedents de països àrabs i musulmans, la idea que no em paro de formular és: fins a quin punt ens podem sentir ciutadans? O és que sempre continuarem aixecant sospites? Fins quin punt la nostra pertinença a Catalunya és enriquidora? Sovint ens plantegem si com a nous ciutadans, hem resolt de manera clara i consensuada la difícil equació de la nova identitat. La pregunta seria, al capdavall, ¿quines aportacions hem fet per superar el confús concepte de pertinença o, també, l’acusació de ser traïdors pels uns o pels altres?

Respondre a aquestes qüestions no serà possible si no es fa referència a la visió general que té part de la societat europea considerant als musulmans des d’aleshores «el llop al prat». A aquesta visió s’hi han afegit una sèrie de problemes que els nous ciutadans portaven anys arrossegant (islamofòbia, racisme, atur).

Una situació així ha posat als musulmans europeus i catalans en una situació complexa: per una part són ciutadans de difícil integració. A vegades són perillosos. En canvi, pels seus conciutadans d’origen són considerats traïdors per intentar adoptar els valors europeus i pels desitjos d’una sòlida pertinença a la nova societat. Són considerats poc musulmans. Es troben en un carreró sense sortida. Una situació que requereix solucions urgents tant institucionals com socials i polítics.

Els musulmans catalans han de lliurar-se dels temors de perdre les seves arrels. Aprendre la llengua catalana, per exemple, no només és una necessitat per una bona adaptació. És una obligació cultural i religiosa des de la concepció musulmana. Superar aquesta barrera és el primer pas per desxifrar la nova societat i sentir-se partícips en el seu desenvolupament. A més a més, els musulmans catalans han de passar del victimisme, a vegades, a aportar el millor dels seus valors, esforç i coneixements. La seva participació ha de tenir com objectiu principal la consolidació de la identitat catalana. Una identitat que mai posarà en perill les altres identitats que s’han adquirit anteriorment. Ha de ser un símbol d’enriquiment identitari. S’ha d’entendre que la identitat de cadascú es la suma de diverses pertinences.

A nivell de Catalunya, es pot preguntar: fins quin punt s’han tret conclusions respecte a la situació que viuen més de cinc-cents mil nous ciutadans a les terres catalanes? És veritat que són considerats ciutadans en igualtat de condicions? Cóm es pot potenciar la seva pertinença, participació i visibilitat?

Catalunya ha de liderar una política que tracti tots els seus ciutadans en igualtat de condicions. Ha de consolidar l’esperit que en fa un país especial, fort i capaç de construir una ciutadania orgullosa de la seva pertinença, que respecta la dignitat dels seus ciutadans qualsevol que siguin les seves creences i procedències.