El 25 de novembre de 1905 tres-cents militars va assaltar a Barcelona la redacció del setmanari humorístic ¡Cu-cut!, indignats per l’acudit en què un uniformat i un civil mantenien aquest diàleg: «–Qué se celebra aquí, que hay tanta gente? –El Banquet de la Victòria –¿De la victoria? Ah, vaya, seran paisanos». L’acuditaire, Junceda, furgava la nafra sagnant de les forces armades espanyoles, que tot just set anys abans havien marxat amb la cua entre cames de Cuba i de les Filipines, i tenien problemes per mantenir les posicions al nord d’Àfrica. D’aquests problemes i de la mobilització de reservistes que se’n va derivar en va sorgir la Setmana Tràgica del 1909. De l’ocupació de l’àrea muntanyosa i pobra del Rif, al nord del Marroc, per fer-se passar el disgust de la pèrdua quasi total de les colònies, el Regne d’Espanya només en va treure maldecaps. L’episodi humiliant del «desastre d’Annual» (deu mil soldats morts), el 1921, va propiciar la dictadura de Primo de Rivera. I l’estat de permanent malestar de l’exèrcit d’Àfrica va ser utilitzat pels insurrectes el juliol de 1936. Als anys cinquanta del segle passat el procés general de descolonització va reduir els dominis espanyols a les «places de sobirania» costaneres, singularment Ceuta i Melilla. Va perdre la colònia d’Ifni, a la costa atlàntica, en una guerra humiliant i censurada, i el 1975 el Marroc va aprofitar el buit de poder per l’agonia del general Franco i va organitzar la Marxa Verda, consistent a enviar al Sàhara Occidental una gran onada de civils amb l’exèrcit al darrere; com que a Madrid ningú no va atrevir-se a manar obrir foc, les tropes espanyoles van marxar cames ajudeu-me. Aquella estampida i l’abandonament vergonyós dels sahrauís, teòrics súbdits espanyols, han generat una mala consciència que interfereix en la resposta cada cop que Rabat fa un gest de provocació per demostrar qui mana, com aquest últim d’empènyer una allau humana cap a Ceuta. Tota una lliçó per a la quarta economia de l’euro.
