La nena fa flexions sobre la sorra del parc infantil. Du una samarreta negra amb la paraula «impossible» a l’esquena. El pare se la mira sense esma, que és un posat d’adult molt comú i que identifico últimament de manera reiterada. La presència absent deu ser una pandèmia silenciosa provocada per la de debò. És quan algú sembla que espera però t’adones que l’únic que fa és estar quiet en un lloc simulant una activitat falsa. Fa estona que n’ha oblidat l’objectiu i l’única cosa a la qual aspira és a ocupar aquell moment sense preocupar-se del següent. És una reacció que també he detectat en les persones que se senten desplaçades enmig d’una trobada. Hi són però no hi compten.

El pare present-de-posat-absent du la mascareta sota la barbeta i mentre el miro penso que totes les fotos d’un mesos ençà estaran condicionades per les mascaretes –posades, mal posades o plegades a la butxaca–, que no tindrem problemes per datar-les, que formaran part d’una estació interminable, intensa com un llarg hivern. En un capítol de la sèrie «This is us», hi apareix una mare mostrant a les seves filles una capsa dels records del seu pare difunt. Els hi explica que l’objectiu era guardar-hi objectes que li recordessin a ell. La meva capsa de l’últim any la ompliria d’intangibles, d’una foto impossible i de versos com aquests, de Joan Margarit, que se’n va anar fa uns mesos, «Cavar de nit. Després d’agenollar-se / i aixecar els ulls a les estrelles / sabent que cal buscar-ho tot a terra: / com construir una casa, com escriure un poema. / I fins i tot des d’on tornar a estimar/ en aquest temporal de la memòria».

Les absències són forats com el que ha deixat al barri de cal Gravat, de Manresa, un banc públic que ha estat víctima de l’absurd. La Gemma Camps explica en un article publicat en aquest diari que el banc en qüestió es va haver de retirar uns metres del seu lloc originari per seguretat, perquè des d’allà es veia la Comissaria dels Mossos d’Esquadra. De tots els bancs arrenglerat al carrer, era el que tenia les millors vistes. M’aturo al lloc exacte on era i hi faig una foto. Només la faig per molestar perquè l’única diferència entre l’abans i l’ara és que, en comptes d’estar-hi asseguda, hi estàs dreta, però tens el mateix panorama al teu davant: la rotonda d’accés amb la P de pau, la muntanya de sal, el Cadí, el pàrquing del Carrefour, el rètol que diu hipermercat, les teulades de les naus del sector dels Trullols, els logos inconfusibles de marques de fast food, els cotxes que hi circulen. Què voleu que us digui, jo hi trobo a faltar el banc i em sobra tota la resta.