Fins diumenge passat, tots els mitjans de comunicació reprovaven durament l’independentisme per la seva incapacitat d’arribar a un acord i posar en greu perill la majoria del 52% aconseguida el 14 de febrer. Però dilluns d’aquesta setmana el consens va arribar i el pacte per nomenar nou president de la Generalitat i constituir un nou govern es va fer públic. I ara, com sempre, la crítica i la insatisfacció continuen presents en l’opinió publicada de molts d’aquells que retreien iradament fins fa una setmana la manca d’entesa. Per a alguns d’aquests comentaristes, ara resulta que els acords són poc concrets, sense un full de ruta explícit, i no s’hi especifica amb detall com s’arribarà a la independència, ni com es plantejarà l’embat democràtic amb l’Estat si n’hi ha d’haver, etc. Com si tot això no depengués de les circumstàncies de cada moment i s’hagués de publicar prèviament i amb tot detall abans d’executar-se. Tocant de peus a terra, potser el més realista és pensar que els acords aconseguits per ERC, Junts i la CUP segurament no són els millors del món però són del tot preferibles a no haver arribat a cap acord. I que per tant cal un marge de confiança suficient per veure com es desenvolupen a partir de la investidura de divendres. El país té massa problemes acumulats en aquest moment com per començar a llençar ja diatribes contra un govern de la Generalitat que encara no ha arribat ni a prendre possessió.

De fet hi ha un baròmetre que no falla mai i que indica amb precisió com de perillosos són considerats tots els bons esdeveniments que tenen lloc a Catalunya: els mitjans de comunicació de Madrid. No cal fer-los d’altaveu però el resum dels darrers dies és que l’acord per formar el nou govern a Catalunya ha estat vist com un intent de l’independentisme per continuar subvertint l’Estat, seguir pressionant Pedro Sánchez i extreure privilegis substanciosos de la taula de diàleg que el president del govern espanyol es veurà obligat a tornar a reunir. I a més, el govern català intentarà de xuclar el màxim d’uns fons europeus que s’haurien de repartir equitativament entre totes les autonomies de l’Estat. De fet, ja ens podem imaginar la cridòria general que hi hauria si el govern espanyol impulsava realment no ja l’amnistia, sinó simplement l’indult dels presos independentistes, tal com ja fa temps que s’havia compromès a fer.

Per tant, sense fer gaire cas de les pressions internes i externes, el govern català que sorgirà de la investidura del nou president de la Generalitat s’haurà d’afanyar sobretot a governar bé. Ja se sap que no ho farà pas a gust de tothom. Però s’hauran d’afrontar d’immediat els reptes socials, econòmics i sanitaris que cada dia són més urgents. I alhora caldrà avançar amb bon pas en el camí de la independència, tenint en compte allò que es va constatar l’octubre de 2017: que l’Estat és molt fort però que mai no havia trontollat tant com en aquelles dates. Un sotragueig amb conseqüències a llarg termini, que encara són ben vigents tant a l’interior com a l’exterior del país.