Estem en temps de descompte per encetar la setmana de Corpus a Berga. I, per segon any consecutiu, el resultat de la votació del Ple de l’Ascensió va ser no fer Patum. Almenys, no la Patum com l’havíem fet els últims anys.
En les actuals circumstàncies, veure vídeos de Corpus passats fa posar una mica els pèls de punta. No em negareu que veure aquella massa de persones enganxades les unes amb les altres no se us fa estrany!
La pregunta és evident: tornarem a veure la Patum com l’havíem vist els últims anys? La qüestió és retòrica, en soc conscient. Ningú té la bola de vidre per saber-ho amb certesa, i s’ha comprovat que fer previsions és molt difícil amb un virus d’abast mundial pel mig. Però hi ha certs factors que poden portar a pensar que no la tornarem a celebrar igual. Les normatives sanitàries que es puguin mantenir en el temps per regular la presència de gent a espais públics, imposant certes limitacions d’aforament o de distància entre individus n’és un. L’altre, simplement, la conscienciació (o la por) de molta gent de no voler algú a qui no coneixes de res bufant-te l’orella a menys de dos pams de distància.
Independentment de normatives i nous hàbits socials, crec que hi ha una qüestió molt més de fons i que acostumem a passar per alt. I és, ens interessa tornar al model de la Patum dels últims 15 anys?
Fent un símil amb el sector turístic (ho acostumo a fer per defecte professional), tothom té clar que no volem un turisme de masses, ni el conegut turisme de borratxera i que cal apostar per la sostenibilitat, entesa des de tots els seus vessants, prioritzant un model que posi en valor els territoris, sense que aquests perdin la seva personalitat.
Si em permeteu la llicència d’extrapolar aquest raonament al cas que ens ocupa, crec que coincidirem en que una Patum que posi en valor tota la seva riquesa, la seva personalitat i el seu valor com a patrimoni etnogràfic d’un poble, a la vegada que font d’ingressos econòmics, és preferible a una Patum massificada, degradada i infravalorada.
La pandèmia ens ha fet parar, com a mínim, dos anys. No haurien de ser dos anys perduts. Hauria de ser un temps que ens servís per repensar o validar el model de festa que volem, sigui per la impossibilitat de seguir-la fent com fèiem, sigui per la obligatorietat d’adaptar-la a les noves necessitats, sigui per la voluntat de preservar-la.
Necessitem pensar globalment la Patum després de la Patum que hem conegut els últims anys i això inclou multitud d’aspectes: des de l’operativa de la festa a la imatge que volem donar, passant, indiscutiblement, pel model de gestió, incloent la utilitat de l’actual format de Patronat, les fonts de finançament, la comunicació que genera la festa i tants altres camps.
No és fàcil. Gens. I ja sabem què passa a Berga quan obres la caixa dels trons patumaires. Tots hi entenem. Però crec que no podem deixar escapar la oportunitat que la maleïda covid-19 ens posa a sobre la taula.
