Veia Pere Aragonès esgargamellar-se al Parlament i em va venir al cap Caterina la Gran, l’emperadriu del segle XVIII que va convertir Rússia en el gegant que encara és ara. Caterina va exercir el poder a l’estil rus més clàssic. La prova és que va fer el que més agrada als poders russos, que és repartir-se Polònia amb els alemanys. I Caterina acredita que va ser la més gran perquè se la va repartir dues vegades. La seva vida estava programada per ser només la dona de l’emperador, però un dels seus nombrosos amants li va muntar un cop d’estat que la va convertir en successora designada, cosa que no va agradar a tothom. Al capdavall, ni tan sols no era russa, sinó una prussiana luterana educada en francès i trasplantada al Palau d’Hivern. Va deixar escrit en les seves memòries que, quan fou coronada el 1762, era conscient que estava sola, i que «el poder, sense la confiança de la nació, no és res». I per això hi penso veient Pere Aragonès.

El nou president és un socialdemòcrata de càtedra i manual; és un independentista educat en una família d’ordre; és un home de partit però biogràficament prou multicolor per distingir la diversitat de tons del país; ha participat en l’odissea del procés, però no fins al punt d’haver quedat irreparablement socarrimat com Oriol Junqueras i Marta Rovira. I és probable que la pàtina presidencial li vagi atorgant un gruix de caràcter que compensi la migradesa física i química que ha rebut de la natura. Ha tingut una llarga trajectòria de número dos i li ha quedat un aire, efectivament, de número dos, però això se soluciona amb una exposició suficientment intensa al magnetisme gòtic del Palau.

Fins aquí, tot bé, i el que no està bé té solució. El que difícilment en tindrà és que Aragonès va curtíssim del capital de confiança al qual es referia l’emperadriu. JxCat no se’l creu i és dubtós que pugui reprimir el desig de convertir la seva presidència en una pel·licula de Bruce Lee; la CUP el deixarà tirat tan aviat com el vol d’una mosca tuitaire faci aflorar la seva crueltat orgànica, i ERC està tan cansada d’esperar una victòria imminent que, ara que ha guanyat, ja dubta que guanyar signifiqui cap victòria. ERC arriba a l’esmorzar somniat quan el cafè ja està fred i el croisant corsecat. I si aquest és el panorama a la seva banda de les trinxeres, imagina’t a l’altra. En fi; Caterina també va dir que «el vent molt fort pot fer mal de cap, però també pot estimular la imaginació». Confiem que el 132è no tingui tendència a la migranya i que les ventades li estimulin les neurones. Potser li convindria preparar-se per a les tramuntanades que l’esperen amb un stage samurai a Portbou.