De cínics, el món n’és ple

Diu el diccionari que cinisme és l’actitud de la persona que diu mentides amb desvergonyiment i que menysprea els valors morals. O que designa la conducta d’aquell que obra malament a gratcient i en fa gala. Al cínic, se’l coneix també perquè té un morro que se’l trepitja, perquè és un barra, un penques, un descarat, un fresc, un insolent i un desvergonyit. Hi ha qui diu que tots els polítics són uns cínics perquè enganyen a tort i a dret (jo me’n guardaré prou de dir-ho), però és cert que n’hi ha arreu i de tots els colors i escuderies possibles. Per posar dos exemples extrems, situem-los a la platja del Tarajal i al parc de la Ciutadella: allà, els que han fet saltar al mar nens enlluernats per la promesa que a l’altra banda de la tanca hi trobarien menjar, futur, o el futbolista que idolatren; i aquí, els que només saben parlar de la meitat dels catalans per rebatre les propostes d’una república que defensi els drets, les llibertats, els serveis, el benestar de tots, tots els ciutadans. Els que parlen de ser lleials a la unitat contra la covid després d’haver-se negat a atendre les peticions catalanes d’actuació contra la pandèmia, que setmanes després, quan ja era tard, s’aplicaven arreu. Els que parlen de diàleg, de buscar solucions..., quan ells fa anys que ho fan passar amb raons per interessos electorals. Els que reclamen que no hi hagi vets però neguen una i altra vegada parlar d’una llei d’amnistia, o de les comissions d’investigació d’una monarquia corrupta. Els que retreuen incompliments al Govern català, però encara no han derogat la reforma laboral ni la llei mordassa, i s’obliden dels incompliments d’inversió estatal a Catalunya que beneficiarien el 100% dels catalans. Els mateixos que diuen voler ajudar a millorar el finançament de Catalunya, però el mantenen encallat i neguen que hi hagi espoli fiscal. Són els que parlen d’estat de dret i democràcia consolidada però es carreguen un govern i les llibertats amb un 155 inventat, fraudulent segons experts internacionals. Són els que neguen l’embat, l’enfrontament permanent de les estructures de l’estat contra Catalunya (clavegueres, classe funcionarial, policia patriòtica, biaix reial per boicotejar l’economia del país i criminalitzar l’independentisme, invalidació de lleis del Parlament, persecució dels dissidents, deshumanització i ruïna econòmica dels líders socials i polítics...). Els que denuncien pactes de conveniència, però ells han anat de bracet amb la dreta espanyolista. Són com els que volien entrar al govern amb el 6,87% dels vots i li negaven el dret d’entrar-hi als qui havien obtingut el 20,07%. En fi, no m’hi cap res més...