L’admirat Luis Garcia Berlanga va triar Manresa per rodar-hi la primera pel·lícula del cinema espanyol que seria candidata a l’Oscar de Hollywood, d’aquesta fita memorable de Plácido ja en fa seixanta anys. Ens va escollir perquè convencíem com a petita ciutat provinciana i en algunes actituds no vàrem decebre. Un pla seqüència que prometia ser memorable se’n va anar en orris perquè tota una comitiva de vehicles es va haver d’aturar, al final del pont de l’estació hi havia dos graons de desnivell entre l’estructura i la carretera, que van fer tallar el rodatge; les escenes d’interior són fetes a Barcelona perquè la classe benestant de l’època no va permetre que les càmeres xafarderes entressin a casa seva; els espavilats, fauna autòctona de tota la vida, van aprofitar la oportunitat per veure cuixa fent-se passar per encarregats de càsting. La pel·lícula no es va estrenar amb tots els honors al nou cinema Catalunya de butaques encoixinades de vellut vermell per a culs distingits, ho va fer al Kursaal perquè a les autoritats del moment no els agradava el que es veia i el que s’explicava; això sí, els manresans batejats amb l’ara cèlebre nom de Plácido van gaudir d’entrada gratuïta.
Per sort les pel·lícules, com les ciutats, les fan les persones, i en una època en què la màgia del cine era de les poques coses capaces de maquillar la grisa realitat, les manresanes i manresans ho van fer tan bé que el llegendari Fred Zinnemann va demanar a Berlanga d’on havia tret tants extres i tant fantàstics, però sobretot tant barats, vist el pressupost low cost que tenia la producció. No hi ha secret, la ciutat es va interpretar a si mateixa; la historia d’un Cassen suant la gota treballadora a l’Espanya franquista, per pagar les lletres del motocarro que era la seva eina de treball, no era diferent a la del manresà Enric Martí, propietari de l’històric vehicle que aquests dies està exposat al pati del Kursaal –l’autèntic, no la imitació que han posat a l’exposició de l’IVAM de Valencia en memòria del director. En Berlanga l’hi va llogar personalment i generosament per a tot el rodatge quan feia poc que l’havia adquirit com a mitjà de subsistència; perquè la vida és cine i la línia entre realitat i ficció, molt prima
Seixanta anys després ho hem celebrat amb la setmana Plácido. Els més grans ho han viscut amb nostàlgia, els joves han conegut la Manresa dels 60, tots orgullosos d’un escenari provincià amb indrets i actituds encara identificables. Amb una mica més de modernitat i llibertats, tampoc tant ni d’una cosa ni de l’altra, festegem com hem avançat plàcidament endormiscats, donant fe que, gràcies al geni del mestre Berlanga, una vegada la petita ciutat a la qual li costa pensar en gran, ho va ser a la gran pantalla.
