Josep Vicenç Foix ho va descriure perfectament des del seu refugi al Port de la Selva, el setembre del 1969: «Segons fa córrer el xurraire / això no pot durar gaire / o, si no, hi perdran diners /.../ Que tornin els forasters!». El poeta pastisser descrivia la davallada anímica que s’emparava del municipi turístic –ell, que l’havia conegut quan la confraria de pescadors era la principal indústria– en arribar el tombant de l’estiu cap a la tardor. A l’extrem nord de la Costa Brava, a l’anomenada Mar d’Amunt –del cap de Creus a la ratlla de França–, la temporada d’estiueig és extremadament breu, i per l’equinocci ja només hi ha alegries hostaleres i comercials els caps de setmana. Si fas cas als amos dels negocis, que en això són com els pagesos quan expliquen la collita, ni en el millor any fan prou calaix per cobrir despeses i pagar impostos, però l’estiu passat va ser tot ell com un setembre de badallar i patir, amb tan pocs estrangers que quasi els podien comptar un per un. Que el català sigui l’idioma predominant a la platja la primera quinzena d’agost és un fet extraordinari i econòmicament desastrós. S’entén que hi hagi ganes de treure faves d’olla amb una temporada sense fronteres ni limitacions horàries, i els indicis apunten en la bona direcció: el president del Govern espanyol ha donat la benvinguda als britànics que tindran pas franc demà mateix, i als vacunats de mig planeta ben aviat; els magistrats estiren l’hora de sopar més enllà del que diu la conselleria; les autoritats alliberaran la nit si no volen que el país sigui un gran botellón del Portús a la Sénia, i l’impagable doctor Simón vol anunciar el final de la mascareta al carrer abans que a ell se li acabi la veu. El retorn dels turistes serà també el retorn a la normalitat prepandèmica, i es confirmaran els pitjors auguris de fa un any, quan els pessimistes de la intel·ligència afirmaven que d’aquesta no en sortiríem millors sinó iguals en esperit i més pobres en butxaca. I quan arribi la factura anirem a pinyes per veure qui la paga.
