Finalment tenim govern, i han tardat, però el cert és que qui escriu pensava que hi estarien més temps. De fet, no quedava gaire marge; el PSC no s’ha mogut i als Comuns els han aixecat la camisa unes quantes vegades, com aquell que va esfullant una flor: m’estima, no m’estima. Doncs no, no els estimen. L’acord ha arribat a empentes i rodolons; fent un símil futbolístic, podríem dir que fregant el pal. Però al final el proverbi «de la necessitat virtut» ha marcat el camí i Jordi Sànchez (diuen) ha donat un cop de puny a la taula i ha enviat a dida l’Artadi. Mentrestant, en Pere Aragonès ha mantingut el pati tranquil, si més no de portes enfora, prometent i dient a tothom que sí del que li venien a demanar a cau d’orella. Aquest dilluns el vaig escoltar una estona a RAC 1 i ens va dir que independència, sí, nou Estatut, no, però que per això cal ser més forts (no va dir com), perquè la qüestió rau en el fet que «no es tracta del que vulguis fer sinó del que pots fer». Trobo que han tardat molts anys a arribar a una conclusió que per evident i flagrant és gairebé insultant. Però en fi, els ritmes de pensar són els que són. Per tant, ja tenim govern del qual no sabem ben bé ni el projecte ni la fita, però que, en qualsevol cas, neix amb les mateixes contradiccions i dificultats que l’anterior, i que l’altre i l’altre...

Per a mi però hi ha tres elements que es constaten en aquest nou (?) govern. En primer lloc, si em permeteu fer un altre símil, tot i que ara és de caire diguem afectiu, que aquest trio (perquè a la CUP li compto) continua sense suportar-se i per molt que me’l miri del dret i del revés, pel davant i pel darrera no veig combinacions duradores ni plaents –els tres junts, impossible, ni de costat, ni un damunt de l’altre–. De dos en dos només veig una parella: ERC i CUP, però a estones curtes i gairebé amb els ulls tancats. Junts queda obligat a fer-s’ho sol. En segon lloc, el debat sobre el paper del Consell de la República no ha estat real. Vull dir que no és que no n’hagin parlat, i tant que n’han parlat, però per un pur tactisme que ha imposat Junts, ja que això li ha servit per estirar la corda per allargar el temps i a ERC per sentir-se cada vegada més pressionat pels seus propis actes (acord ràpid amb CUP. L’1 de maig era la data màxima o què?). Per tant, això ha permès a Junts –també amb desgast intern– tibar la corda i ara, en el moment de repartir les cadires s’han quedat la part del pastís pressupostària i visibilitat política més potent (economia, salut i han esmicolat d’altres Conselleries). En tercer lloc, continuem sense un projecte polític de país cohesionador. Continuo sense saber què volen fer amb el nostre país, com podran acomplir amb els acords amb la CUP i, a la vegada, tenir contents Junts i el que representen.

És veritat que tot el tema del procés ha fet si cal més palès que vivim en una crisi ideològica molt potent i no només a Catalunya sinó que és global i on l’eix esquerra/dreta perd volada. Potser sí que, com reflexiona John Halloway, l’única alternativa és anar fent esquerdes al sistema per crear-ne un de nou perquè a aquest ja no li podem donar més la volta. Està més foradat que un gruyere i nosaltres aquí mirant de fer una fondue.