El paral·lelisme històric entre Escòcia i Catalunya, dues mil·lenàries nacions europees des del comte Guifré i Malcolm I en perpètua lluita per un estat propi, ens mostra freqüents i suggestives coincidències. Properes i encisadores, algunes. Allunyades i decebedores, les altres.

La més destacada ens transporta a la Guerra de Successió, amb la reina britànica Anna, llavors la més poderosa d’Europa que, per enfortir la unitat bèl·lica, amb l’«Act of Union» de 1707, consagrà els acords parlamentaris entre Anglaterra i Escòcia que feren possible unificar-les en la Gran Bretanya. I que, cal afegir, a canvi del suculent regal de Gibraltar, s’oblidà dels compromisos contrets amb Catalunya i feu que la situació conduís a l’11 de setembre de 1714, que acabà amb les llibertats nacionals catalanes.

Parlem ara d’avui. L’èxit del Partit Nacional Escocès a les recents eleccions autonòmiques britàniques, amb 64 escons obtinguts i a sols un de la majoria absoluta, ha animat la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, a reclamar un segon referèndum independentista on, com cal esperar, la resposta del primer ministre britànic Boris Johnson, artífex del Brexit, serà negativa. Sense perjudici, però, de preveure la convocatòria d’una taula de diàleg entre els líders de les quatre nacions històriques de la Gran Bretanya (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord) per tal d’escoltar la proposta i com a mínim, propiciar acords democràtics que permetin demorar uns anys, la data de la consulta.

Cal recordar que el primer referèndum, amb tot el rigor democràtic, tingué lloc el 2014, amb resultat negatiu del 55,3% i que avui Escòcia pensa remuntar.

Un nou escenari d’aquest paral·lelisme nacional el constitueix la recent victòria de l’independentisme català pel 52% a les eleccions del 14 de febrer que, per pura lògica democràtica, podria constituir l’hipotètic preludi d’un segon referèndum a casa nostra, atès l’antecedent del primer, del dia 1 d’octubre de 2017 que, amb l’aferrissada oposició estatal, i una participació del 43%, arribà a sumar 2.286.217 vots, dels quals el 90% foren afirmatius.

La silenciada i estratègica organització d’aquesta consulta feu gala d’una heroïcitat democràtica mundialment aplaudida, com ho fou també la resposta dels tribunals europeus enfront a les arbitràries i inhumanes condemnes judicials espanyoles, imposades a tots els qui en foren els capdavanters i organitzadors.

Aturem aquí el paral·lelisme reflexionant sobre l’eventualitat d’un segon referèndum d’independència. Tan perfectament viable a Escòcia com inviable ara el veiem a Catalunya. La causa, purament externa, rau en la radical contradicció democràtica entre un sistema constitucional i l’altre.

En primer lloc perquè la Constitució de la Gran Bretanya no és ni escrita ni tancada, sinó senzillament oberta als tractats i acords parlamentaris que la sobirania nacional consideri a cada moment oportuns.

Pel què fa a la nostra Constitució, sols el contingut de l’article 2n. de radical dogmatisme franquista, ja explica el perquè molts no la votéssim. Així resa: «La soberanía nacional se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible...» I conclou amb el mot abstracte i ambigu de «nacionalidades», sense ni sols dignar-se a precisar quines puguin ser específicament aquestes, talment com invitant-nos a prendre un cordial «cafè para todos».

Arribats a aquest punt, les dues nacions paral·leles semblen, per ara, distanciar-se sense nord i cap a la incertesa del més enllà, recordant-me amb una certa angoixa allò que deia el gran Konrad Adenauer: «Vivim uns i altres sota el mateix cel, però no tenim el mateix horitzó».