El 2009, quan semblava que la crisi del totxo seria només un entrebanc econòmic clàssic, i no un daltabaix econòmic de llarga durada, i molt abans de l’epidèmia que ha rematat la nostra economia amb un enfonsament comparable només amb el de la Guerra Civil, la Generalitat feia plans d’infraestructures amb l’optimisme de qui creu que disposarà de recursos. En aquest context, es va aprovar un pla ferroviari que preveia la transformació de les línies de mercaderies d’FGC al Bages en un tramvia comarcal que, en una primera fase, donaria transport públic en tren a Sant Fruitós, Santpedor, Sallent, Callús i Súria. Una gran idea amb un cost relativament assumible. Després de l’esclat de la bombolla i, ara, amb la covid, les veus que reclamaven que aquell projecte es fes realitat havien emmudit. El tren-tram s’havia convertit en coses de somniatruites. Tanmateix, el projecte de soterrament del baixador de Manresa ha ressuscitat els ànims abatuts. Les veus que el reclamen han tornat. I amb raó. El soterrament de Manresa pot tenir sentit, però el tren-tram en té igual o més.
