José Montilla, veí d’Iznájar fins als setze anys i resident des de llavors a l’àrea metropolitana, era i és catalanista en el grau que sigui. Ara no ve al cas. Al que vaig és que no va néixer inoculat amb els glòbuls quadribarrats que generen unes pessigolles automàtiques en presència de certs símbols de Catalunya. L’hemoglobina de la sentimentalitat catalanesca no se li va notar una mica fins que va ser president. Ell ho va resumir així: «Les pedres de Palau obliguen».

La història dels pobles és lliurement interpretable, i hi ha autors que consideren, no sense raó, que una nació és un grup de persones enganyant-se sobre el seu passat. En el cas de Catalunya, que porta tres segles sense un estat que n’escrigui la història amb tradició i amb llei, i que ha estat sotmesa per llei a la tradició històrica d’un altre estat, els trets de la nació i del seu passat sobirà són fàcilment negligibles, difuminables i tergiversables. Però hi ha una cosa que no es pot negligir, ni difuminar ni tergiversar, que és la presència a la plaça de Sant Jaume d’un enorme edifici de 4.200 metres quadrats des del qual, a partir del 1400, es van governar els assumptes de Catalunya entre corts. Si algú va construir allò, i si des d’aquelles parets es van cobrar impostos i es van declarar guerres durant més de tres-cents anys, alguna cosa hi havia. I sí, certament, els que fan conyeta amb la cosa dels 132 presidents tenen part de raó: en les històries polítiques de tots els països hi ha molta decoració. Estrictament, no hi va haver 121 presidents abans de Francesc Macià. Però sí que hi va haver, com a mínim, 121 governs: diputats permanents que exercien l’acció de govern pactada amb el monarca. Per tant, sí, Pere Aragonès és el 132 something. I res no ho representa millor que el Palau. L’edifici va impregnar Montilla d’un aire de monjo de Poblet i, a Aragonès, el pot ungir amb el carisma que la natura no li ha donat. Sembla que ho ha entès. En tot el ritual de la investidura, des del primer acte fins a l’entrevista a TV3, el 132 s’ha passejat a càmera lenta pels arcs medievals deixant-se irradiar pel glamur del gòtic com qui se sotmet a una sessió de rajos UVA.

Però no és només això, i no és només per ell. Catalunya necessita restituir el prestigi de la institució, grapejada pel 155 i devaluada per un període en que ha semblat que la Generalitat feia nosa no només a l’espanyolisme, sinó també als indepes. Menystenir-la ni ha ajudat ni ajudarà a aconseguir alguna cosa millor. Al contrari. El 132 no trobarà millor aliat per fer-se president que l’arquitectura de Marc Safont, l’únic que el cafè per a tothom mai no podrà aigualir. Naturalment, no n’hi haurà prou. També cal governar, i governar molt bé.