Fa ja bastants anys la revista El Pou de la Gallina va dedicar un dels seus números a indagar com s’havien conegut una colla de parelles de Manresa. Els records dels entrevistats, més enllà de les seves històries personals, retrataven també els usos i costums d’una determinada època, ben diferent de l’actual en molts aspectes. És curiós saber com s’han conegut les persones que després han acabat compartint les seves vides, i no obstant això hi ha més gent de la que ens podríem imaginar que no saben com es van conèixer els seus pares. Amb la seva ignorància es perden històries boniques que formen part del pròleg de la seva pròpia biografia. Però hi ha encara una altra circumstància que ens toca a tots i que la major part de les persones desconeixem, i és saber on vam ser fets.

El Carles Claret, cap de redacció precisament d’El Pou de la Gallina, acaba de publicar el llibre Feliç confinament, i en ell, entre moltes altres històries que el fan de grata lectura, explica on va ser concebut. Per situar-nos cal saber que a casa seva tenien una botiga de queviures i que ell és el tercer de tres germans. «Els tercers, en un tant per cent molt elevat, solen ser un accident [...]. A casa, per exemple, ja tenien la parelleta... Tot i així... Un cap de setmana pagat a la seu de Zumos La Verja, mentre els meus germans eren a casa amb els avis, va propiciar la meva concepció. Sí, malgrat que em fa una mica de basarda reconèixer-ho, he verificat que vaig ser engendrat a Múrcia.» Ho llegia i em moria de riure.

Darrera la formació de cada parella sempre hi ha una història. Però les circumstàncies de la nostra concepció, en canvi, no sempre es poden saber amb certesa. Tot i així, de vegades, hi ha qui sí que ho sap i t’ho explica, i sempre em sembla una història encantadora. Sé on va ser concebut el meu oncle Ricard –que ja fa dotze anys que no hi és– perquè m’ho va explicar un cop la meva iaia: «Al Ricard, el vam fer a les cel·les de Montserrat», em va dir. I sé també on va ser engendrada la Marina, que ara ja és una dona, perquè m’ho va explicar la seva mare abans que naixés. «Espero una nena i es dirà Marina». Com és que heu triat aquest nom, li vaig demanar. I sempre recordaré la resposta: «Perquè la vam fer a la platja». Però cap història té tanta gràcia com la del Carles Claret, que gairebé es pot dir que és en aquest món per gentilesa de Zumos La Verja. Davant d’un futur que no sabem on ens durà, ell com a mínim té la seguretat de saber d’on ve. I una anècdota maca per explicar.