Suposo que ningú es creia un final de primer acte diferent del que s’ha produït. Les regles que manen en un vodevil són genèriques, i per moltes portes que s’obrin i es tanquin, el guió va seguint el seu curs, impertorbable, fins arribar al final previst.

I el final del primer acte comportava un acord de mínims, per evitar el final de la comèdia, abans d’hora. Continuar en el Govern era qüestió de supervivència, política i econòmica, per part dels 3 actors: ERC, Junts i la CUP. A ERC perquè no se li hagués perdonat deixar escapar una ocasió com aquesta de presidir l’Executiu. A Junts perquè ho necessita com a element essencial de vida, a nivell de partit, i per alimentar el nucli de Waterloo. I a la CUP perquè s’ha aburgesat i té ja una estructura equivalent a un partit tradicional, necessitat d’ingressos i càrrecs institucionals.

Així, doncs, arribats al final del primer acte, ara toca fer camí. Un camí ple d’«ardor guerrero» però d’anar per casa. És a dir, el pacte reclama desobediència, sense especificar en què, en com i sobretot quan. Aquesta mena de crida a desobeir per desobeir, em temo molt quedarà a l’oblit, a l’espera de millors temps o que ningú se’n recordi. Aviat ho comprovarem.

I és que és molt fàcil posar objectius inassolibles en un document; el problema és posar-los en pràctica, sobretot quan depenen d’altres institucions. Parlar d’exigir l’amnistia, autodeterminació, referèndum vinculant, implicació de les institucions europees i mundials per aconseguir-ho, i altres brindis al sol, queden bé per ensenyar a les bases, però son paper mullat l’endemà.

Què ens espera, doncs ? Molt del mateix que ja hem viscut. No en tinc cap mena de dubte perquè els actors son més o menys els mateixos, i no n’hi ha cap, d’excel·lència reconeguda. És a dir, a les principals conselleries, hi ha mediocritats, no primeres figures, i tots sabem que sense persones molt preparades, un govern no se’n surt, oimés si uns controlen els altres, i més que competència hi ha interferència.

No he vist entusiasme, ni confiança en la nova etapa, perquè és continuïtat de l’anterior. I tots tenim clar la grisor que l’ha presidit i compost. I tanmateix ara era el moment de trencar amb el passat i donar la sorpresa. Sorpresa, en forma de reducció del consell executiu, canvis profunds en les estructures, dissolució d’organismes i entitats poc operatives, reordenació territorial dels departaments, per aconseguir estalvis importants, i al mateix temps reducció de la burocràcia....

Res d’això s’esperava, res d’això ha succeït, precisament perquè estem en la continuïtat absoluta, amb un simple canvis de peces en el tauler de govern. Quan pot durar aquest acte? Aproximadament un any, amb constants ensurts entremig, fins que el guió ja no es pugui estirar més i s’hagi de canviar d’obra i de protagonistes. Ben aviat veuran que el retorn al passat és inviable i que la ciutadania vol recuperació econòmica i no noves confrontacions que només porten que problemes i pobresa. La realitat s’acabarà imposant, serà moment de noves eleccions, per aleshores sí, canviar d’actors i d’obra.