Un casa gran només és una casa gran. Un dia a la platja només és un dia a la platja. Una nit sense dormir només és una nit sense dormir. Una abraçada només és una abraçada. De vegades, les coses són només el que són. Un objecte, un fet, una mala estona, un gest. Ni la felicitat és completa ni la desesperació és absoluta, ni tampoc aquest vent de maig que sacseja els camps de blat que ja no són verds sinó daurats, i que també em batzega a mi, que no soc espiga però que m’agradaria semblar-ho. Com envejo el poeta Narcís Comadira per la capacitat immensa que té de descriure el pas de les estacions i aquest oratge que em pren pensaments i que me’n porta de nous barrejats amb el so d’aigua i de xiscles de criatures que sortosament no són meves. No hi ha crits més angoixants que els d’un fill. Sempre tenen més decibels que els dels fills dels altres. I quan ja són prou grans i deixen de bramar, i et penses que ha guanyat la calma, resulta que no. Els que ja hi han passat expliquen que l’angoixa no desapareix, que estranyament creix amb els anys i es torna crònica i fa aliança amb l’amor.
Salta una carpa dins l’estany i la imagino al mar. Si jo ho crec, potser ella també. Ara escapçaria la serralada per veure-hi més enllà de les cases, dels arbres, dels turons. Una àvia explica que és feliç perquè ja té tota la família vacunada, és una frase impensable temps enrere. Una dona seu en un banc acabat de pintar de groc i verd en el qual s’ha inscrit la paraula «respecte» i jo torno a mirar el vídeo de la primera vegada que es va banyar el meu fill al mar. Les imatges em serveixen per recordar tot el que he estimat. Pujo al cotxe i poso el navegador. Vaig a un lloc nou. En una cruïlla obvio les indicacions de l’aparell i veig com m’ofereix alternatives perquè torni al camí principal. No vol que em perdi. A cada trencall em proposa una ruta diferent, m’assenyala recorreguts més llargs i més curts, em planteja vies de peatge i carreteres de franc, però jo continuo sense fer-li cas. Condueixo deixant-me portar, però la maquina no defalleix. Cada vegada m’allunyo més del lloc de destí, però continua plantejant-me opcions per tornar al punt inicial que li havia marcat. «Per amor a l’art m’he venut tots els caps de setmana..., i encara hi ha qui diu que perdo el temps fent cançons...», canta Miquel Abras a la ràdio mentre penso en com és de bonic fer les coses literalment per amor a l’art i en com seria de necessari inventar un Google Maps vital, que fes càlculs constants de ruta i que t’ajudés a trobar el lloc al mapa cada vegada que et perds enmig del camp, enmig del mar.
