El tema polític més destacat de la setmana hauria de ser la presa de possessió del 132è president de la Generalitat i el nomenament dels seus 14 consellers, perquè el país necessita sortir de la provisionalitat d’un govern en funcions i trobar ben aviat solucions a les urgències sanitàries, socials, econòmiques i polítiques del país. Però qualsevol actuació té un cost que ha de trobar encaix en un pressupost on, a més de les partides que generen despesa, hi ha d’haver l’esment concret dels ingressos amb què es compta per tal de fer possible les accions públiques que els governs es proposin de fer. Catalunya –de fet, el conjunt dels Països Catalans– sempre han tingut el mateix problema: paguen molt a l’Estat, però reben molt menys del que els correspondria. És l’anomenat «dèficit fiscal», del qual els darrers anys s’ha parlat massa poc, però que els entesos situen entre els 14.000 i 16.000 milions d’euros anuals. És la diferència entre els diners que l’Estat recapta cada any i els que retorna en forma de serveis de tot tipus. Un govern català que disposés d’aquests diners que se’n van i no retornen tindria moltes més possibilitats d’actuació per superar situacions negatives com les que planteja encara el coronavirus. Una qüestió que ha quedat mig oblidada els darrers anys i que cal tornar a plantejar amb força i tenir sempre present.

El sol fet que a Catalunya comenci a treballar un nou govern independentista és una molt mala notícia per al conjunt dels que van ser els promotors del 155, que veuen reconstruït un front polític que creien que ja s’havia desballestat. En certa manera, però, a la dreta i a l’extrema dreta ja els va bé, perquè així troben de seguida la manera de mobilitzar les seves bases i el gran argument per atacar sempre el PSOE. Precisament, Pedro Sánchez és qui es troba ara en una situació més compromesa: una part de l’independentisme català i basc va fer possible la seva investidura com a mal menor a l’alternativa que era l’extrema dreta. I el PSOE encara en depèn per mantenir-se al govern. Això explica l’enrenou d’aquests dies en la hipotètica qüestió dels indults als presos polítics catalans, ara que el Tribunal Suprem, com era d’esperar, s’hi ha pronunciat en contra argumentant sobretot que els presos no s’han penedit de la seva actuació.

No s’han penedit de res ni cal que ho facin perquè no van cometre cap delicte. A més, l’indult no comporta pas deixar de reclamar l’amnistia, no només per als presos, sinó també per als exiliats i per als milers de represaliats, moltíssims dels quals encara estan pendents de judici. Així com no implica deixar de defensar aferrissadament el dret d’autodeterminació, que el nou govern de la Generalitat que acaba de prendre possessió ha reivindicat des del primer moment. Però vaja: ja veurem què farà finalment Pedro Sánchez. Mentrestant és molt significatiu repassar la majoria de titulars de la premsa madrilenya. Allà sí que ho tenen ben clar: els presos i exiliats catalans –si és que els poden detenir– han de seguir ben tancats a la presó per anys i panys.