Els membres del Govern acabat d’estrenar i els seus entorns polítics, familiars i socials tenen molt clar que la credibilitat és el primer actiu a demostrar perquè tot flueixi com han somiat. Saben que la credibilitat es guanya a base de no fallar en les expectatives creades. Que s’ha de complir el que s’ha dit i promès. Que cal treballar per sumar, afegir, guanyar adeptes. Però són conscients que el camí transitat fins arribar on són no ha estat exemplar, precisament. S’ha desconfiat, malparlat, acusat gratuïtament, menystingut i fins i tot insultat, la qual cosa els obliga a fer net ja d’entrada si es volen generar complicitats. I s’hi han d’afanyar perquè, per increïble que sembli, en l’entorn independentista encara hi ha seguidors d’uns i altres (militants, tertulians, articulistes) que continuen abonant la discrepància, el sectarisme, la desconfiança sobre el que farà o deixarà de fer el seu govern.

El debat ideològic se centra ara en què es vol o què s’accepta del Govern espanyol: el pa sencer o si amb les molles ja n’hi ha prou, quan resulta que allò que ofereix Sánchez només és l’ull del forner, el forat a la llesca que estafa la queixalada. Ha posat damunt la taula la torna dels indults perquè els seus principis constitucionals no accepten la venjança ni la revenja. «Per això al seu dia va defensar el 155 i el compliment íntegre de les penes», diu l’entès indignat. I hi afegeix: «Com s’interpreta una condemna de 100 anys als líders i la persecució de l’independentisme, si no hi ha ànim de revenja i de venjança?». Marchena, Lesmes, Casado, Arrimadas, Abascal, Felip i gent semblant li ho podrien explicar, però l’expresidenciable Salvador Illa ho fa més entenedor: el forner espavilat fa un plantejament de retrobament, de diàleg entre Catalunya i Espanya, però també entre catalans, dividits i enfrontats des que es va crear un partit per crispar la societat i ells no ho van denunciar. El que cal és respectar l’estat de dret que impera en la democràcia consolidada que és Espanya, com demostra la cúpula del poder judicial. S’ha de dialogar dins del marc constitucional, inamovible, i oblidar-se de l’amnistia i l’autodeterminació perquè d’això no se’n pot parlar. L’independentisme pot defensar els seus postulats, però no la independència perquè és un objectiu prohibit i irreal. L’important és refer la concòrdia, l’economia i el lideratge empresarial de Catalunya, que la intervenció reial va ajudar a reconvertir quan alguns anhelaven ser un estat independent dins d’Europa. «Perdoni –diu l’indignat– què volen, concòrdia o rendició?». I ho remata: «L’efecte Illa ha fet en mi meravelles, perquè ja no em queden dubtes i s’estendran de generació en generació!». És allò que dèiem de la credibilitat.